Setena entrada.

Ens trobem a dia 17, 18 i 19 de desembre, i el passat dilluns 16 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar en el Cafè Tertúlia organitzat per l’equip de l’escola infantil Cucarells i l’EAP Llevant. Aquesta experiència, a més de ser un espai enriquidor, amistós i familiar per a compartir l’escola amb les famílies, va representar una valuosa oportunitat per a comprendre millor les dinàmiques familiars i la importància de construir ponts de comunicació.

El tema principal, “Una mirada respectuosa en l’acompanyament a la primera infància”, va donar peu a moltes reflexions. La sala de psicomotricitat es va transformar en un entorn càlid i acollidor, amb cadires disposades en cercle, xocolata calenta amb ensaïmada. Les famílies van acudir sense els seus respectius infants, però amb interès, i malgrat que algunes mostraven una certa reserva inicial, a poc a poc van anar obrint-se a compartir les seves experiències i dubtes.

En el transcurs de la tertúlia, la mare d’H. es va animar a parlar sobre la seva situació. Va explicar, amb una mescla de tristesa i preocupació, com la convivència amb tres famílies en una mateixa llar havia començat a afectar emocionalment el seu fill. La seva veu tremolava en esmentar que no sabia com ajudar-ho, i aquí va ser quan tant la tutora de pràctiques com la mestra d’H. van intervenir per a oferir-li suport per privat.

L’endemà, la meva tutora de pràctiques em va comentar el que li van dir  a la mare, i em va dir que li van fer èmfasi en la importància d’establir petites rutines a casa que l’ajudin a sentir major estabilitat i responsabilitats. També es van proposar estratègies per a fomentar espais de joc en la llar que no requerissin molts recursos, com a jocs simbòlics amb objectes quotidians o activitats de manipulació sensorial. La mare es va mostrar agraïda i va manifestar que intentaria posar-les en pràctica.

Per privat, quan va acabar la xerrada, pel que fa al cas de L. la seva família va expressar el seu desenteniment, ja que una de les mares va comentar que, encara que el seu fill interactuava amb elles i la germana sense problemes a casa, no entenia per què a l’escola era tan diferent. En parlar sobre la recent avaluació duta a terme amb l’EAP Llevant i l’anàlisi de la seva escala de joc, es va abordar la possibilitat que L. estigués experimentant ansietat social o inseguretats en l’entorn escolar. Aquest punt va generar un diàleg enriquidor entre les mestres i la família, els qui van acordar treballar junts per a crear un ambient més segur per a ell a l’escola.

Per altra banda, les famílies, en general, es van mostrar receptives i compromeses. Algunes van compartir que havien assistit a altres reunions escolars, però que aquest format els havia permès expressar-se més obertament. La proximitat i el respecte en el tracte van ser elements clau per a l’èxit de la tertúlia.

Des de l’equip educatiu i l’EAP Llevant, es va valorar molt aquesta activitat com un espai per a enfortir el vincle entre escola i família. La tutora dels infants va esmentar que aquestes converses no sols servien per a atendre necessitats específiques, sinó que també ajudaven a construir confiança mútua i la interacció entre famílies. No obstant això, també va haver-hi moments de tensió: una mare va expressar sentir-se jutjada quan es parlava d’establir rutines a casa, la qual cosa va generar un breu intercanvi que va haver de ser moderat amb empatia per part de la tutora de pràctiques.

Al final de la sessió, la majoria de les famílies van coincidir que aquest tipus de trobades els ajudaven a sentir-se més part del procés educatiu dels seus fills i filles. Vàries van demanar que s’organitzessin més Cafè Tertúlies amb altres temes, com la gestió emocional dels infants, la conciliació i família amb la feina, o estratègies per a promoure l’autonomia a casa.

Per a mi, aquesta experiència va ser profundament significativa. Vaig poder observar com la comunicació i l’empatia són eines essencials en l’àmbit psicopedagògic. Em vaig adonar que les famílies necessiten sentir-se escoltades i acompanyades, especialment quan enfronten desafiaments relacionats amb el desenvolupament dels seus fills i filles. A més, aquesta trobada va reafirmar la importància del treball col·laboratiu entre famílies, escola i l’equip de suport extern com l’EAP Llevant.

El Cafè Tertúlia em va reafirmar que construir una comunitat educativa forta i cohesionada és possible quan s’aborden els desafiaments amb obertura, sensibilitat i respecte. Espero amb il·lusió futures tertúlies i continuar aprenent d’aquest enriquidor intercanvi. I, sobretot, que em tornin a convidar :)

Adjunto, si és del vostre interès, més informació sobre la importància que tenen les famílies en la participació en l’escola:

• Garreta, J. (2012). Famílies i escoles: La participació de les famílies als centres educatius. Ajuntament de Lleida.
• Rodríguez Escandell, L. (2019). Les famílies entren a l’escola: Anàlisi de cas del CEIP Nicolau Calafat [Treball Final de Grau, Universitat de les Illes Balears]. Repositori UIB.

Entrada 6

Ens trobem a dia 10, 11 i 12 de desembre, i ja es comença a tenir una valoració sobre l’screeening, per exemple, H. Reflecteix un retrocés en diverses àrees clau, especialment en aspectes relacionats amb la socialització i l’autonomia personal. S’observa que mostra una falta d’interès per jugar, no estableix contacte ocular sostingut, i la seva interacció amb els adults està disminuint. Això està en línia amb els comentaris previs sobre el seu estat d’ànim, possiblement relacionat amb la situació familiar complexa que viu, compartint espai amb tres famílies i afrontant possibles tensions internes.

Mentre que L. presenta un perfil bifàsic que es manifesta en els resultats. Mentre a casa respon a estímuls amb facilitat, estableix diàlegs bàsics i juga de manera simbòlica, a l’escola no demostra cap d’aquestes habilitats. Els indicadors de l’screening reflecteixen una falta d’intenció comunicativa i una inclinació cap a conductes repetitives, especialment en contextos grupals. No s’observa cap millora.

Tal vegada cal mencionar el treball en equip del centre amb l’Equip EAP (la meva tutora), ja que treballar de mà a mà a vegades és complicat, és a dir, la comunicació, encara que respectuosa, a vegades es veu marcada per discrepàncies en les estratègies d’intervenció. Per exemple, durant una reunió recent, es va generar una discussió entorn de la prioritat dels objectius: mentre la meva tutora suggeria dedicar més sessions a l’anàlisi d’H. per a aprofundir en el seu entorn familiar, la mestra considerava més urgent treballar sobre les rutines d’en L. a l’aula. Encara que es va arribar a un consens temporal, va quedar clar que les perspectives de totes dues parts no sempre convergeixen fàcilment.

Per altra banda, vaig rebre una invitació per assistir al “Cafè Tertúlia”
el pròxim 16 de desembre i, per tant, tendré l’oportunitat d’assistir a la xerrada titulada “Una mirada respectuosa en l’acompanyament a la primera infància”, organitzada per l’EAP Llevant i l’escoleta per convidar a les famílies d’aquesta escoleta. Les meves expectatives són altes, ja que aquest espai no sols permetrà aprofundir en enfocaments teòrics, sinó també compartir experiències amb altres famílies i professionals. Espero que aquesta tertúlia aporti eines per a abordar els casos diversos des d’una perspectiva més inclusiva i respectuosa de desenvolupament.

M’agradaria mencionar que aquestes setmanes m’han reafirmat en la importància d’un treball col·laboratiu sòlid, encara que a vegades sigui desafiador i creiï malestar i tensions seguides. Les eines que m’han estat aportant són essencials, però el valor humà i la comunicació continuen sent base per a transformar.

Adjunto, si és del vostre interès, sobre la importància que tenen les famílies en la participació a l’escola:

• De Salsas Vilà, L., & Duran Jordà, N. (2023). La relació entre famílies i escola: Anàlisi en quatre centres educatius [Treball Final de Grau, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya]. Repositori UVic.
• Cuadros, M. (2016). La comunicació entre l’escola i la família quan hi ha dificultats d’aprenentatge [Treball Final de Grau, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya]. Repositori UVic.

Cinquena entrada.

Ens trobem a dia 18, 29 i 20 de novembre, a la meitat de les meves pràctiques com a psicopedagoga. Sento que aquest repte és tant desafiador com enriquidor. En aquesta etapa, he pogut aprofundir en la comprensió de les necessitats específiques dels dos infants i he après valuoses lliçons sobre la importància de la col·laboració, l’observació detallada i la flexibilitat en la intervenció psicopedagògica.

Personalment, em sento molt més segura en el meu rol. Observar i analitzar el comportament dels infants m’ha ensenyat a parar esment als matisos. H., la tristesa i la falta d’interès del qual pel joc són cada vegada més evidents, mentre que L., amb el seu contrast entre el comportament a casa i a l’escola, em recorda que la psicopedagogia no sols és una disciplina tècnica, sinó també profundament humana, que requereix empatia i adaptabilitat.

Un dels aspectes més significatius d’aquests tres dies ha estat la introducció de l’Escala de Joc (0-24 mesos) adaptada per a L. i H., basada en l’eina descrita per González (Equip d’Atenció precoç del Centre Base de Lleó). Aquesta nova eina me la va facilitar també la tutora, perquè aprofités tot el que em donava per aprendre i veure altres eines facilitadores d’observació. Aquesta escala avalua dimensions com l’interès pels objectes, la interacció social en el joc i la capacitat d’imitació, el joc combinatori i de casualitat, etc.

Resultats preliminars amb l’escala de joc:
-H. Interès per objectes: Mostra un interès limitat, centrant-se únicament en joguines que generen sons repetitius. Evita explorar nous objectes i tendeix a romandre en activitats passives.
Interacció social: No busca compartir el joc amb els altres companys/es, fins i tot en activitats estructurades. La seva comunicació no verbal és mínima.
Capacitat d’imitació: Encara que en el passat imitava accions simples, últimament no mostra intenció de copiar moviments o gestos.
-L. Interès per objectes: Explora els objectes de manera sistemàtica, però sense variar el seu ús. Prefereix alinear peces de construcció i observar-les fixament.
Interacció social: Intenta observar a altres companys/es, però no s’acosta a ells ni interactua de manera activa.
Capacitat d’imitació: Respon millor a estímuls d’imitació quan són gestos facials o moviments manuals bàsics, encara que evita mantenir contacte visual prolongat.

La relació amb la mestra dels infants i amb la meva tutora de pràctiques ha estat clau per a avançar en aquest procés. La mestra, amb la seva experiència i coneixement de l’aula, m’ha guiat en com integrar les meves observacions en la dinàmica i rutines diàries de l’escola. A més a més, valoro positivament com m’ha permès participar activament en activitats, la qual cosa m’ajuda a entendre les reaccions en temps real dels infants. D’altra banda, la meva tutora de pràctiques s’ha convertit en una figura essencial de suport. Les seves reflexions sobre els informes i escales m’han ensenyat a ser rigorosa i a buscar sempre la correlació entre teoria i pràctica. Això reforça la idea que l’atenció psicopedagògica ha de ser sempre integral, considerant tant l’entorn escolar com el familiar.

A meitat d’aquest camí, reflexiono que m’adono del molt que queda per aprendre, però també del progrés aconseguit. Els dos infants m’estan ensenyant que cada infant té el seu propi ritme i que la nostra tasca com a psicopedagogs és oferir un entorn adequat per a créixer. L’Escala de Joc és una eina molt vàlida que ajuda a valorar molts ítems d’observació.

La importància de la col·laboració amb l’equip educatiu i les famílies és cada vegada més evident. Sense ells, qualsevol intervenció quedaria incompleta. Aquesta etapa em motiva a continuar observant, reflexionant i aprenent.

Si és del vostre interès, adjunto algunes recomanacions que la tutora em va esmentar que ajuden a diagnosticar infants amb autisme:

• ADOS-2 (Autism Diagnostic Observation Schedule, Segona Edició): És una avaluació estandarditzada i semiestructurada que mesura la comunicació, la interacció social i el joc en individus sospitosos de tenir TEA. Inclou mòduls adaptats per a nens petits, permetent una observació detallada de comportaments rellevants a l’autisme. Lord, C., Rutter, M., DiLavore, P. C., Risi, S., Gotham, K., & Bishop, S. L. (2012). Autism Diagnostic Observation Schedule, Second Edition (ADOS-2). Western Psychological Services.
• M-XAT-R/F (Modified Checklist for Autism in Toddlers, Revised with Follow-*Up): És un qüestionari de detecció precoç dissenyat per a identificar infants de 16 a 30 mesos que podrien estar en risc de TEA. Es basa en informes dels pares i es complementa amb una entrevista de seguiment per a augmentar la seva precisió. Robins, D. L., Fein, D., & Barton, M. L. (2009). Modified Checklist for Autism in Toddlers, Revised, with Follow-Up (M-CHAT-R/F). Disponible en https://www.maactearly.org/uploads/9/2/2/3/9223642/m-chat-r_f_western_spanish.pdf

Títol: Administració del test d’intel·ligències múltiples 

Participants: 31 alumnes 

Temporalització: 30 minuts 

Material: Test d’intel·ligències múltiples en paper i boli i enregistrament de les respostes amb l’Excel. 

Objectius: Millorar la motivació intrínseca dels alumnes en la percepció de les seves capacitats d’organització.  Per arribar a aquest objectiu és important conèixer-se a ells mateixos i establir metes reals a partir de l’autoconeixement de les seves competències. 

Activitat: Durant la sessió de tutoria a l’aula de 1r A, es realitza una petita explicació de quines són les intel·ligències múltiples de Gardner. Posteriorment a l’explicació i la intervenció dels alumnes es reparteix als 31 participants un test de totes les intel·ligències múltiples separades per blocs amb les que han de posar una puntuació de 0-10 a mesura que estiguin d’acord amb l’afirmació que hi ha. A continuació han de sumar les puntuacions de les 10 afirmacions sent 0 la mínima puntuació i 100 la màxima. Després hi ha un apartat on diu que posin en una graella el número de cada intel·ligència i pintin la barra fins a on arriba en cadascuna per visualitzar-ho més fàcil. Per últim, pregunten quina és la que obté la puntuació més elevada i quina és la que obté la puntuació més baixa. Per finalitzar, es pregunta com podrien fer per millora la intel·ligència que ha donat més baixa. Per la realització d’aquest test hi havia una alumna que necessitava reforç especial, ja que només compren l’àrab. Per ajudar-la li vaig oferir ajuda traduint les oracions i explicant-li en cas que fos necessari acomplint les tasques amb ella i realitzant la suma d’aquestes. Els altres alumnes també requerien ajuda per comprendre algunes oracions o bé per comprendre que havien de fer en cada exercici, si s’havien de sumar o com s’havien d’incorporar les dades.  En acabar l’activitat vam recollir tots els tests i posteriorment vaig traspassar totes les respostes dels tests amb una llista dels alumnes que em van facilitar i incorporant en un Excel on es poden veure les diferents intel·ligències marcades en colors diferents i també les respostes de com poder millorar-la. En la incorporació d’aquesta vaig poder comprovar que molts alumnes tenien diferents tipus de resposta que vaig valorar en blocs:

• No tinc interès per desenvolupar-la
• Està prou bé
• No serveix, no li trobo la utilitat
• No sé com desenvolupar-la
• Incorporant-la de manera divertida i creativa 
• Estudiant/ practicant més 
• No contesta  

La manca d’interès per introduir nous coneixements o la idea que algunes d’aquestes intel·ligències no servien per a res, em va fer pensar que calia dur a terme una activitat en la qual veiessin els resultats que havien obtingut de classe de manera estadística, on es desenvoluparien la utilitat de cada intel·ligència i en quines feines podrien desenvolupar-se més per veure la utilitat de cadascuna d’elles. 

Per incorporar aquests coneixements em vaig basar en la teoria de Howard Garden de les intel·ligències múltiples. A partir del document de Segura (2022)  que destaca que les intel·ligències múltiples són una eina poderosa per fomentar la motivació intrínseca, ja que permeten que els estudiants s’involucrin en l’aprenentatge de manera més personal, rellevant i satisfactòria. Aquest enfocament proporciona un entorn en què els estudiants no només aprenen anglès, sinó que ho fan perquè gaudeixen del procés, la qual cosa reforça l’aprenentatge a llarg termini.

Segura, F. (2022). Las inteligencias múltiples i la motivación en el aula de inglès.

Quarta entrada.

Ens trobem a 19, 20 i 21 de novembre, i recollint els objectius que es tenien establerts en aquestes pràctiques:

OG. Detectar i atendre de manera precoç dos infants de 2 a 3 anys amb necessitats educatives.
OE. Desenvolupar i aplicar programes d’intervenció primerenca adaptats a les necessitats específiques de cada infant.

Reflexiono que a mesura que avancen les pràctiques, em sento satisfeta amb el progrés realitzat i el compliment dels objectius establerts des del principi. He tingut l’oportunitat de treballar amb dos infants amb necessitats educatives, i les observacions realitzades, juntament amb les intervencions dutes a terme, han permès que es compleixin els objectius plantejats.

Sobre l’objectiu general.
Des de l’inici de les pràctiques, he pogut detectar les necessitats específiques de tots dos nens a través d’observacions detallades i l’anàlisi del seu comportament en les activitats quotidianes. H.  mostra signes clars de tristesa i desinterès, la qual cosa indica que la seva atenció ha de ser principalment emocional. L., per part seva, té dificultats per a interactuar amb altres infants a l’aula, encara que a casa es mostra més comunicatiu. Aquest mes he treballat de prop amb l’equip educatiu per a ajustar les activitats a les seves necessitats.

Sobre l’objectiu específic.

La intervenció en tots dos casos ha estat individualitzada. Per a H., s’han introduït activitats solitàries que li permetin desenvolupar confiança i motivació, mentre que per a L. hem centrat els esforços a fomentar la seva participació en jocs grupals de manera gradual. Encara que el progrés és lent, es perceben avanços en la seva disposició per a interactuar.

Els objectius s’estan complint, encara que és un procés continu. He après que la intervenció psicopedagògica ha de ser flexible i personalitzada segons les característiques de cada nen. El treball conjunt amb les famílies i l’equip docent és fonamental, i la intervenció ha d’ajustar-se constantment a l’evolució dels infants. Malgrat els reptes, els avanços aconseguits fins ara són satisfactoris, i el procés continua sent una valuosa oportunitat d’aprenentatge.

Quan la tutora em va convidar a realitzar una observació diferent d’H., coneguda com “Haizea Llevant”, em vaig sentir tant intrigada com desafiada. Aquesta proposta representava una oportunitat per a mirar el cas d’H. El nom de l’observació, “Haizea Llevant”, em va fer pensar en una cosa més àmplia, una nova direcció per a l’anàlisi de les seves necessitats.

Aquest tipus d’observació més especialitzada requereix un enfocament més profund, no sols des del cognitiu, sinó també des de l’emocional, social i comportamental, llenguatge, manipulació i postural.

L’observació “Haizea Llevant” pot ser una oportunitat crucial per a fer un pas més enllà en la comprensió de les seves necessitats i trobar les eines adequades per a intervenir. La tutora m’ha proporcionat un marc de referència que em permetrà adaptar millor les intervencions als aspectes més ocults de la seva conducta, com ara les seves emocions i la seva adaptació a l’entorn escolar. Em fa pensar també en la importància de tenir un enfocament holístic en la psicopedagogia, que no sols es limiti als aspectes conductuals o acadèmics, sinó que també valori els senyals emocionals que els infants ens donen.

Aquesta nova observació em recorda que la psicopedagogia no és només un conjunt de tècniques, sinó un procés continu d’aprenentatge i ajust, on el treball en equip amb els docents i la família és crucial per a oferir un suport integral a l’infant.

Planes d’interès:

https://www.rededuca.net/blog/educacion-y-docencia/importancia-psicopedagogia-educacion?utm_source=chatgpt.com

https://www.orientacionandujar.es/2017/09/23/tabla-desarrollo-haizea-llevant-0-5-anos-4-aspectos-lenguaje-logica-matematica-socializacion-manipulacion-postural/?utm_source=chatgpt.com

Després de mesos de treball i d’adquisició de nous coneixements al centre Loapsi, ha arribat el moment de fer una valoració d’aquest període. Puc dir que la meva experiència ha estat molt enriquidora, he après molt i he aconseguit moltes de les metes que em vaig proposar en iniciar aquesta etapa així com posar en pràctica els coneixements adquirits al llarg del màster. He pogut aprendre de l’observació directa, entendre la missió de la meva tutora, concretar les seves funcions així com conèixer diferents estratègies d’intervenció psicopedagògica per atendre la diversitat dels usuaris del centre. Totes aquestes vivències m’han ajudat a construir-me una identitat professional pròpia com a futura psicopedagoga.

Durant aquest temps de pràctiques, he pogut observar la realitat del centre i conèixer de primera mà el treball de la psicopedagoga i de la resta de l’equip interdisciplinari. He estat en contacte amb un grup d’usuaris, en concret el grup entre 12-17 anys els quals m’han aportat una part molt valuosa de la meva formació i amb ells he posat en pràctica estratègies per desenvolupar competències emocionals que a poc a poc es van assolint.

En principi no he realitzat modificacions importants durant el procés, excepte algun canvi puntual en el dia de pràctiques, o tractar altres aspectes a la sessió per necessitats prioritàries al centre, però en general he seguit el planejat.

Un dels aspectes que més destacaria és la relació que he establert amb la meva tutora de pràctiques, ha estat un gran suport fonamental en el meu aprenentatge. La seva dedicació, comunicació i orientació m’han permès créixer i sentir-me part del procés. M’ha donat oportunitats per assumir petites responsabilitats, actuant de manera autònoma, però sempre amb el seu assessorament i guia.

Aquest temps de pràctiques ha estat una oportunitat increïble per créixer com a professional. Tot i que he pogut abordar molts dels objectius que em vaig proposar, sé que encara hi ha molt per aprendre i molt més per explorar. Em sento molt afortunada de poder concloure aquesta etapa amb una visió més àmplia de la psicopedagogia i amb una identitat professional més consolidada.

Estic molt agraïda d’aquest temps ple d’experiències a Loapsi i a tot el seu equip per la paciència i la gran implicació que mostren en el seu dia a dia.

Tercera entrada.

Després de dues setmanes, i quasi un mes de pràctiques, el 12, 13 i 14 de novembre, vaig tornar a l’escoleta, i vaig familiaritzar-me més amb el context escolar, i els dos infants a observar.

Aquest primer mes de pràctiques ha estat un procés d’aprenentatges, reptes i reflexions sobre el rol que juga l’entorn en el desenvolupament dels infants. A través de l’observació d’H. i L., dos infants amb necessitats educatives i socials complexes, m’he adonat de com els seus contextos familiars i escolars influeixen de manera determinant en els seus comportaments i avanços. És impossible separar el seu desenvolupament dels factors que envolten les seves vides, i aquest mes m’ha permès aprofundir en la importància de comprendre cadascuna de les seves realitats. Cal esmentar que la relació és estreta amb les famílies d’H. i L.

H.: El prové d’una família marroquina, on conviuen tres nuclis familiars en la mateixa casa. Encara que la família, segons afirma la mare, està molt involucrada en la seva educació, les dinàmiques familiars semblen estar afectant directament el seu desenvolupament. Durant les últimes setmanes, he notat amb preocupació que H. està mostrant signes de tristesa, alguna cosa que no havíem observat anteriorment. Ha perdut l’interès per les activitats, no té gana i, el més preocupant, no mostra ganes de jugar. Això em fa pensar en com la sobrecàrrega de responsabilitats i les tensions familiars poden impactar emocionalment a un infant d’edat primerenca.

És evident que H. està travessant un moment difícil, i el seu estat d’ànim sembla reflectir una falta de seguretat i benestar. En una llar amb tantes persones, les interaccions entre els adults i infants poden tornar-se caòtiques, la qual cosa possiblement afecta el seu sentit d’estabilitat i pertinença. També, minva els temps que i poden dedicar al fill. Com a psicopedagoga en formació, em pregunto com podem intervenir per a crear un ambient més segur per a H. , tant dins com fora de l’escola. El joc, que hauria de ser una via de fuita i exploració per a ell, s’ha convertit en una cosa llunyana, com si ja no tingués l’energia ni el desig de participar en activitats que el connectin amb el seu entorn.

L.: És un altre nen amb una realitat complexa, però la seva història és diferent. A casa, L. interactua sense problema amb la seva família, ja que és un nen que es comunica i es mostra més participatiu. No obstant això, a l’escola presenta una gran quantitat de necessitats educatives i socials, la qual cosa fa que el seu comportament variï considerablement segons el context. A l’aula, L. sembla aïllat, no verbalitza ni interactua amb els seus companys/es, mentre que el seu joc és limitat a moments d’exploració sensorial. Mentre juga amb objectes, evita el contacte visual i les interaccions amb altres infants. Aquesta desconnexió amb l’entorn escolar és preocupant, especialment perquè en la seva llar no mostra les mateixes dificultats. Quan venen a dur o a buscar l’infant és totalment diferent, la qual cosa desconcerta a totes les educadores de l’escola.

La contradicció entre el seu comportament a casa i a l’escola em porta a reflexionar sobre els factors que poden estar influenciant el seu desenvolupament tots dos entorns. Escolarment, la tutora ha reconegut que el cas de L. presenta aspectes que requereixen una anàlisi més profunda, per la qual cosa ha autoritzat que el cas sigui avaluat en l’EAP Llevant (anàlisi de casos), i la mateixa família també. Aquesta és una decisió important que marcarà el següent pas en el seu procés, ja que es buscarà un diagnòstic més precís i les estratègies adequades per a abordar les seves necessitats.

L’aula de 0-3 anys és, sens dubte, un espai d’enorme potencial per als nens, però també està ple de reptes, especialment per a aquells amb necessitats educatives i socials complexes com H. i L. Si bé tots dos nens tenen característiques diferents, comparteixen una desconnexió amb els altres i una falta d’interès en les activitats grupals, la qual cosa els impedeix aprofitar tot el que aquest entorn els pot oferir.

Aquest mes ha estat un període en el qual he comprès que les dificultats dels nens no sols es deuen al que succeeix a l’aula, sinó també als contextos que envolten les seves vides. Com a psicopedagoga en formació, m’adono que les intervencions han de ser multidimensionals: tant a l’escola com en la llar. Cada infant porta amb si una història, un entorn i una realitat que hem de respectar i comprendre per a poder donar suport al seu desenvolupament de manera eficaç.

Les reflexions sobre els casos d’ H.  i L. m’han portat a valorar encara més el paper de la col·laboració entre escola, família i professionals de la salut. La psicopedagogia no pot limitar-se a una avaluació puntual o a estratègies dins de l’aula; hem de treballar de manera integral per a crear els millors entorns possibles per als infants. Si bé cada nen té un ritme i un procés únic, és essencial ser conscients que l’entorn en el qual es desenvolupen té un impacte profund en el seu benestar i en les seves possibilitats d’aprenentatge i creixement.

• Redalyc. (s.f.). Participación de la familia en la educación escolar. Recuperat de https://www.redalyc.org/journal/4757/475765806002/html/
• CCH UNAM. (s.f.). El entorno o ambiente familiar. Recuperat de https://www.cch.unam.mx/padres/sites/www.cch.unam.mx.padres/files/archivos/04-Entorno-y-ambiente-familiar-LG.pdf

La segona entrada que voldria parlar és sobre el primer mes de pràctiques, que inclouen els 23, 24 i aprofundir els dies 29, 20 i 31 d’octubre.

Durant la primera setmana de pràctiques he pogut observar els dos infants amb deteniment durant les activitats que la seva mestra planifica i porta a la realitat (joc lliure, cançons, tallers, canvis de bolquers, les rutines…) sempre tenint en compte no incomodant als infants i ajudar, alhora, a la mestra. Cal mencionar que em van informar que si volia fotografiar alguna qüestió, que havia de ser la mestra qui fes les fotografies i qui me les enviaria després.

L’screening, es divideix en 10 sessions (per a cada infant) i durant aquests cinc dies he realitzat 3 sessions d’observacions per a H. I L, i m’agradaria comentar que l’evolució dels infants no avança, ja que els dies d’observació són bastant seguits. Per tant, vàrem decidir amb la tutora de pràctiques que dividís les intervencions en mesos i d’aquest mes variar les sessions perquè hi hagués marge d’evolució.

Aquesta eina, l’screening varia en molts ítems a observar des de llengües parlades a casa, autonomia personal i socialització, autonomia i fisiologia, precursors, comprensió, expressió sistemàtica, expressió morfosintaxi, expressió fonètica-fonologia, expressió pragmàtica, cognició, motricitat fina i gruixuda, signes d’alarma a salut.

Cada dia sento que la meva comprensió sobre el desenvolupament infantil i el meu paper com a futura psicopedagoga s’expandeix. La rutina de l’aula és un espai ple de significats, oportunitats i reptes. Aquest primer mes ha estat intens, no sols per la quantitat d’informació que estic assimilant, sinó també per l’impacte emocional i reflexiu d’observar de prop la vida de dos petits (H. I L.) amb contextos i ritmes diferents. He començat a crear vincle amb els infants.

Sobre l’screening, és com un mapa conceptual per reflectir els contextos dels infants. Per una banda, H. juga individualment, sobretot en el joc lliure, perquè sempre habitua el mateix lloc. Semblava estar completament absort, col·locant acuradament cada peça, assegurant-se que tot estigués equilibrat. Cada vegada que una peça queia, es detenia, observava el problema i començava de nou, mostrant una gran perseverança. El que més em va impactar va ser com va reaccionar quan un altre nen es va acostar per a jugar amb ell. H., inicialment, va semblar ignorar-ho i va continuar amb la seva tasca. No obstant això, quan l’altre nen va començar a col·locar peces a la torre, H. es va detenir, el va mirar i, després d’uns segons, va col·locar una peça on el company havia deixat espai. A pesar que no va haver-hi paraules, l’intercanvi visual i la sincronització en les seves accions van demostrar que estava disposat a col·laborar, encara que fos de manera mínima.

Aquest episodi em va fer reflexionar sobre com H. utilitza el joc com un refugi per a explorar i reafirmar el seu propi control sobre l’entorn. La seva preferència pel joc individual no implica una falta d’interès en els altres, sinó potser una necessitat d’estructurar i dominar primer el seu espai. El moment en què va permetre la participació de l’altre nen indica que, amb suport adequat, podria desenvolupar-se una interacció social més fluida. Seria interessant introduir activitats que combinin els seus interessos individuals (com els blocs) amb dinàmiques grupals per a fomentar una socialització progressiva.

D’altra banda, L. Va mostrar un joc sense regles ni estructures. Va agafar un pal i va imitar com si estigués disparant a algú, i així va estar durant 30 minuts. Vaig intervenir i s’ha de dir que li agradava amagar-se darrere una paret i sortir perquè el trobés. L. Explora els objectes des d’una perspectiva sensorial i funcional, però té obsessió pels pals. Altres materials no l’atreuen.

Tots dos nens comparteixen una característica: el seu joc és solitari, i la presència d’altres nens no sembla alterar les seves dinàmiques personals. Això em va portar a reflexionar sobre la naturalesa del joc en nens amb necessitats educatives específiques. Mentre que per a la majoria dels nens el joc és un vehicle per a la socialització, en H. i L. sembla ser una activitat purament intrapersonal, una manera d’explorar el món des de la seguretat del seu propi espai.

El fet que cap dels dos parla ni s’involucren en el joc grupal planteja preguntes importants:

• Quines barreres enfronten per a connectar-se amb els altres?
• És el llenguatge una limitació per a ells, o es tracta més aviat d’una preferència per la independència?
• Com podem utilitzar el joc com a eina per a fomentar petites interaccions que, amb el temps, puguin convertir-se en relacions significatives?

L’screening que estic duent a terme m’ajudarà a aprofundir en aquests comportaments i a identificar àrees específiques on podem intervenir. Com vaig esmentar anteriorment, aquesta eina abasta múltiples dimensions del desenvolupament, des de la motricitat fins al llenguatge, passant per la cognició i la socialització. Les primeres observacions confirmen que tant H. com L. mostren habilitats notables en uns certs aspectes (com la motricitat fina en H.), però també deixen entreveure àrees on necessitaran suport més específic.

Sobre les expectatives és que a mesura que avanci aquest procés, espero no sols aprendre més sobre H. i L., sinó també trobar maneres de connectar amb ells d’una forma que els permeti sentir-se compresos i assegurances. El joc serà, sens dubte, una eina clau en aquest camí, no com una activitat més, sinó com un pont cap al seu món interior.

Com a futura psicopedagoga, em pregunto constantment com equilibrar la necessitat de respectar la seva individualitat amb el desafiament de guiar-los cap a noves formes d’aprenentatge i relació. H. i L. em recorden que cada nen té el seu propi ritme, el seu propi llenguatge, i que la nostra labor no és afanyar-los, sinó acompanyar-los.

A més a més, l’EAP Llevant em van convidar a assistir a una reunió amb SEDIAP Aproscom amb l’Oficina d’escolarització, la qual adjunto l’acta de la reunió. Penso que va ser molt enriquidor assistir, ja que vaig poder presenciar altres perspectives que conformen tot el procés que l’infant i la seva família viu i que aquestes organitzacions ajuden que el seu desenvolupament personal i escolar sigui significant.

• Torres Barragán, L. (2009). La necesidad del juego para los niños con necesidades educativas. Revista Digital Innovación y Experiencias Educativas, 15.
• Del Toro Alonso, V. (2012). El juego en niños con necesidades educativas especiales. Saarbrücken: Editorial Académica Española.
• Fundación Crecer Jugando. (2024). Juego sensorial para niños con necesidades especiales.