Novena entrada – REFLEXIÓ FINAL 

Després de molts mesos i dies de pràctiques, arribo al final d’aquesta etapa amb una mescla d’emocions. Han estat dies d’aprenentatges, reptes i moltes reflexions. Al llarg d’aquestes entrades he explicat com va ser el procés, des de les primeres observacions fins als tallers amb les famílies. Ara, vull fer un resum de tot el que he viscut i après i el que m’emporto personalment i professionalment.

Quan vaig començar aquestes pràctiques, tenia moltes ganes d’aprendre però també alguns dubtes: Seré capaç d’ajudar als infants? Sabré treballar bé amb l’equip i les famílies? A poc a poc, em vaig anar adonant que no es tractava de ser perfecta, sinó d’observar, escoltar i adaptar-me a cada situació.

En el cas dels dos infants he après molt, sobretot tenint en compte sa saviesa de la meva tutora. Encara que els avanços han estat pocs, cada petit pas ha estat important. H. continua sent un nen molt reservat, i la seva falta d’interès per jugar o relacionar-se m’ha preocupat. Però treballar amb la seva família m’ha ajudat a entendre millor el que necessita: estabilitat, calma i activitats que li donin seguretat. Mentre que L., la situació ha estat diferent. Encara que a casa és comunicatiu, a l’escola li costa molt participar. A través de les observacions i els tallers, he vist com petites adaptacions en les activitats poden marcar la diferència. Per exemple, jocs amb estructures clares i acompanyament l’ajuden a sentir-se més segur.

A més a més, treballar amb les famílies ha estat una experiència increïble. Al principi, en les reunions, tertúlies, tallers, es notava que algunes estaven una mica insegures o fins i tot tímides en participar. No obstant això, a mesura que ens hem anat coneixent, han començat a obrir-se i a compartir les seves preocupacions i les seves esperances.

Una de les coses més importants que he après és que les famílies són clau en el desenvolupament dels infants. Necessiten sentir-se escoltades, especialment quan enfronten barreres com l’idioma o el desconeixement del sistema educatiu.

M’emporto d’aquestes pràctiques molts aprenentatges, però també moltes emocions. M’acomiado amb un somriure en recordar els petits assoliments, les converses amb les famílies i la sensació que cada dia va ser una oportunitat per a créixer.

Ah, clar, també cal mencionar que vaig passar alguns dies a l’oficina d’escolarització basada en els infants de 0 a 3 anys no escolaritzats. Allà vaig aprendre tot el procés que s’ha de fer per a detectar infants amb necessitats educatives i molts perfils de famílies, sobretot nouvingudes, per a trobar la millora manera d’adaptació del fill o fills i la seva família. Adjunto, també, alguns documents que em va donar la tutora de pràctiques referent als no escolaritzats.

Per acabar, companys i companyes, en cada entrada he anat adjuntat el Drive on podreu trobar TOTS ELS DOCUMENTS QUE HE ANAT FENT SERVIR DURANT LES PRÀCTIQUES i que he mencionat en les entrades al Folio.

Entrada vuit

El 20 de desembre es va portar a terme “l’acció dues” que tenia programa com a intervenció de les pràctiques, a part de l’acció 1 que és l’observació activa dels dos infants ja esmentats. Aquesta acció dues es divideix en tres sessions, ja que són activitats dirigides a les famílies nouvingudes del poble de Manacor i es realitzaran durant el curs de tal manera d’implicar i apropar a les famílies en el desenvolupament dels seus fills i filles i eliminar les barreres lingüístiques de les famílies nouvingudes. Aquestes sessions seran dirigides per la practicant i la seva tutora, amb l’ajuda dels educadors i agents socials. La practicant fa comptes ser-hi tot i que finalitzin les seves pràctiques. Concretament els tres tallers informatius són:

• Desembre dia 20. Berenar i taller d’estimulació.
• Març dia 4. Taller sobre la comunicació i el joc en família.
• Maig dia 26. Taller de recursos i orientacions.

Tots els tallers van acompanyats de l’equip pedagògic de l’EAP Llevant al capdavanter, ja que en la majoria seran ells i elles qui dirigiran les activitats.

Referent dia 20 de desembre, la trobada va començar amb la benvinguda i un berenar compartit, un espai pensat per relaxar l’ambient i facilitar la comunicació entre les famílies i els educadors. Aquesta activitat inicial va ser clau per crear un clima de confiança i proximitat.

Posteriorment, es va realitzar el taller d’estimulació infantil, centrat en activitats pràctiques per a infants de 0 a 3 anys. Es van proposar jocs senzills que les famílies podien reproduir a casa, com ara jocs amb pilotes, puzles i contes interactius.

Sobre l’enquesta que es va crear com a annex als tres tallers, la primera enquesta feta pel 10 de desembre va donar aquests resultats:

• Coneixement del sistema educatiu: Un 65% de les famílies van puntuar entre 1 i 2, mostrant un desconeixement general sobre com funciona l’escola i els recursos disponibles.
• Barreres identificades: Les principals dificultats destacades van ser el desconeixement de l’idioma (85%) i la falta d’informació sobre el sistema educatiu (70%).
• Expectatives: La majoria de les famílies esperaven eines pràctiques per ajudar els seus fills en el seu desenvolupament i més informació sobre recursos educatius accessibles.

Aquest primer taller ha estat un èxit gràcies a la participació activa de les famílies i la bona organització de l’equip educatiu. Les valoracions inicials suggereixen que aquestes trobades són molt necessàries per eliminar les barreres culturals i lingüístiques que dificulten la implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i filles. Com a practicant, considero que aquest projecte ha estat una oportunitat única per connectar amb la comunitat i m’hi implicaré activament, fins i tot després de la finalització oficial de les pràctiques.

8 i 9 de gener, els meus dos últims dies de pràctiques i l’screening finalitzat.

Aquests ha estat els meus últims dies de pràctiques, i puc valorar i reflexionar l’screening (Acció 1) d’aquesta manera:

Enguany s’ha estat molt pendent dels dos infants, observant com avançaven en el seu desenvolupament i tractant de donar-los el suport que necessitaven. Al llarg del curs, ens hem adonat que, encara que s’han fet esforços des de diferents àrees, els progressos han estat molt petits. Això ens ha preocupat, perquè sabem que tenen molt potencial, però necessiten un acompanyament més específic.

Quant a l’autonomia i la socialització, no han mostrat massa interès per relacionar-se amb altres infants o adults. Se senten més còmodes en el seu propi espai i els costa integrar-se en els jocs grupals o en les activitats del dia a dia. Això és una cosa que ens agradaria treballar més, perquè creiem que el contacte social és clau per al seu desenvolupament emocional i cognitiu.

En el tema del llenguatge i la comunicació, també hem vist algunes dificultats. Tots dos infants tenen molt pocs intents de comunicar-se, sigui amb paraules, gestos o mirades. Encara que en alguns moments busquen la nostra atenció, els costa mantenir aquest contacte i fer-se entendre. Sabem que el fet d’estar en un entorn multilingüe a casa pot estar influint en aquest aspecte, i això ens anima a buscar noves estratègies que puguin ajudar-los.

En l’aspecte motriu, mostren unes certes limitacions, sobretot en activitats que requereixen precisió, com manipular objectes petits. Si bé poden caminar i moure’s, ho fan de manera una mica maldestra, i això els genera inseguretat. Ens agradaria reforçar la seva confiança en aquest sentit.

Sabem que la situació de la família no és fàcil. Hi ha una barrera lingüística important que ha dificultat la comunicació amb el centre i l’accés a uns certs recursos. Per això creiem que és molt important treballar junts i trobar maneres d’acostar-nos més a ells, perquè al final tots busquem el millor per als infants.

Encara que enguany no hem vist grans avanços, som optimistes de cara al pròxim curs. Començaran el primer curs d’Educació Infantil, i això obre una nova etapa per a ells. Treballarem en col·laboració amb l’equip d’orientació per a dissenyar un pla que s’ajusti a les seves necessitats i potenciï el seu desenvolupament en les àrees que més el necessiten. L’escola i l’EAP Llevant volen continuar involucrant a la família en aquest procés, oferint-los suport i eines pràctiques que puguin usar a casa. També pensem que incloure activitats més específiques per a fomentar el llenguatge, la motricitat i les habilitats socials serà clau per a ells. És cert que ha estat un camí difícil enguany, però confiem que amb més recursos, paciència i treball conjunt, podran avançar a poc a poc.

Bibliografia d’interès sobre infants amb autisme i la seva evolució:

• Llibres: Martos, J., y González, M. (2010). El niño con autismo: Estrategias prácticas para el aula y la familia. Pirámide.
• Articles: Serrano, J. L., y Amorós, P. (2017). La evolución del lenguaje en niños con trastorno del espectro autista tras intervención temprana. Revista de Educación Especial, 38(2), 125-138.

Setena entrada.

Ens trobem a dia 17, 18 i 19 de desembre, i el passat dilluns 16 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar en el Cafè Tertúlia organitzat per l’equip de l’escola infantil Cucarells i l’EAP Llevant. Aquesta experiència, a més de ser un espai enriquidor, amistós i familiar per a compartir l’escola amb les famílies, va representar una valuosa oportunitat per a comprendre millor les dinàmiques familiars i la importància de construir ponts de comunicació.

El tema principal, “Una mirada respectuosa en l’acompanyament a la primera infància”, va donar peu a moltes reflexions. La sala de psicomotricitat es va transformar en un entorn càlid i acollidor, amb cadires disposades en cercle, xocolata calenta amb ensaïmada. Les famílies van acudir sense els seus respectius infants, però amb interès, i malgrat que algunes mostraven una certa reserva inicial, a poc a poc van anar obrint-se a compartir les seves experiències i dubtes.

En el transcurs de la tertúlia, la mare d’H. es va animar a parlar sobre la seva situació. Va explicar, amb una mescla de tristesa i preocupació, com la convivència amb tres famílies en una mateixa llar havia començat a afectar emocionalment el seu fill. La seva veu tremolava en esmentar que no sabia com ajudar-ho, i aquí va ser quan tant la tutora de pràctiques com la mestra d’H. van intervenir per a oferir-li suport per privat.

L’endemà, la meva tutora de pràctiques em va comentar el que li van dir  a la mare, i em va dir que li van fer èmfasi en la importància d’establir petites rutines a casa que l’ajudin a sentir major estabilitat i responsabilitats. També es van proposar estratègies per a fomentar espais de joc en la llar que no requerissin molts recursos, com a jocs simbòlics amb objectes quotidians o activitats de manipulació sensorial. La mare es va mostrar agraïda i va manifestar que intentaria posar-les en pràctica.

Per privat, quan va acabar la xerrada, pel que fa al cas de L. la seva família va expressar el seu desenteniment, ja que una de les mares va comentar que, encara que el seu fill interactuava amb elles i la germana sense problemes a casa, no entenia per què a l’escola era tan diferent. En parlar sobre la recent avaluació duta a terme amb l’EAP Llevant i l’anàlisi de la seva escala de joc, es va abordar la possibilitat que L. estigués experimentant ansietat social o inseguretats en l’entorn escolar. Aquest punt va generar un diàleg enriquidor entre les mestres i la família, els qui van acordar treballar junts per a crear un ambient més segur per a ell a l’escola.

Per altra banda, les famílies, en general, es van mostrar receptives i compromeses. Algunes van compartir que havien assistit a altres reunions escolars, però que aquest format els havia permès expressar-se més obertament. La proximitat i el respecte en el tracte van ser elements clau per a l’èxit de la tertúlia.

Des de l’equip educatiu i l’EAP Llevant, es va valorar molt aquesta activitat com un espai per a enfortir el vincle entre escola i família. La tutora dels infants va esmentar que aquestes converses no sols servien per a atendre necessitats específiques, sinó que també ajudaven a construir confiança mútua i la interacció entre famílies. No obstant això, també va haver-hi moments de tensió: una mare va expressar sentir-se jutjada quan es parlava d’establir rutines a casa, la qual cosa va generar un breu intercanvi que va haver de ser moderat amb empatia per part de la tutora de pràctiques.

Al final de la sessió, la majoria de les famílies van coincidir que aquest tipus de trobades els ajudaven a sentir-se més part del procés educatiu dels seus fills i filles. Vàries van demanar que s’organitzessin més Cafè Tertúlies amb altres temes, com la gestió emocional dels infants, la conciliació i família amb la feina, o estratègies per a promoure l’autonomia a casa.

Per a mi, aquesta experiència va ser profundament significativa. Vaig poder observar com la comunicació i l’empatia són eines essencials en l’àmbit psicopedagògic. Em vaig adonar que les famílies necessiten sentir-se escoltades i acompanyades, especialment quan enfronten desafiaments relacionats amb el desenvolupament dels seus fills i filles. A més, aquesta trobada va reafirmar la importància del treball col·laboratiu entre famílies, escola i l’equip de suport extern com l’EAP Llevant.

El Cafè Tertúlia em va reafirmar que construir una comunitat educativa forta i cohesionada és possible quan s’aborden els desafiaments amb obertura, sensibilitat i respecte. Espero amb il·lusió futures tertúlies i continuar aprenent d’aquest enriquidor intercanvi. I, sobretot, que em tornin a convidar :)

Adjunto, si és del vostre interès, més informació sobre la importància que tenen les famílies en la participació en l’escola:

• Garreta, J. (2012). Famílies i escoles: La participació de les famílies als centres educatius. Ajuntament de Lleida.
• Rodríguez Escandell, L. (2019). Les famílies entren a l’escola: Anàlisi de cas del CEIP Nicolau Calafat [Treball Final de Grau, Universitat de les Illes Balears]. Repositori UIB.

Entrada 6

Ens trobem a dia 10, 11 i 12 de desembre, i ja es comença a tenir una valoració sobre l’screeening, per exemple, H. Reflecteix un retrocés en diverses àrees clau, especialment en aspectes relacionats amb la socialització i l’autonomia personal. S’observa que mostra una falta d’interès per jugar, no estableix contacte ocular sostingut, i la seva interacció amb els adults està disminuint. Això està en línia amb els comentaris previs sobre el seu estat d’ànim, possiblement relacionat amb la situació familiar complexa que viu, compartint espai amb tres famílies i afrontant possibles tensions internes.

Mentre que L. presenta un perfil bifàsic que es manifesta en els resultats. Mentre a casa respon a estímuls amb facilitat, estableix diàlegs bàsics i juga de manera simbòlica, a l’escola no demostra cap d’aquestes habilitats. Els indicadors de l’screening reflecteixen una falta d’intenció comunicativa i una inclinació cap a conductes repetitives, especialment en contextos grupals. No s’observa cap millora.

Tal vegada cal mencionar el treball en equip del centre amb l’Equip EAP (la meva tutora), ja que treballar de mà a mà a vegades és complicat, és a dir, la comunicació, encara que respectuosa, a vegades es veu marcada per discrepàncies en les estratègies d’intervenció. Per exemple, durant una reunió recent, es va generar una discussió entorn de la prioritat dels objectius: mentre la meva tutora suggeria dedicar més sessions a l’anàlisi d’H. per a aprofundir en el seu entorn familiar, la mestra considerava més urgent treballar sobre les rutines d’en L. a l’aula. Encara que es va arribar a un consens temporal, va quedar clar que les perspectives de totes dues parts no sempre convergeixen fàcilment.

Per altra banda, vaig rebre una invitació per assistir al “Cafè Tertúlia”
el pròxim 16 de desembre i, per tant, tendré l’oportunitat d’assistir a la xerrada titulada “Una mirada respectuosa en l’acompanyament a la primera infància”, organitzada per l’EAP Llevant i l’escoleta per convidar a les famílies d’aquesta escoleta. Les meves expectatives són altes, ja que aquest espai no sols permetrà aprofundir en enfocaments teòrics, sinó també compartir experiències amb altres famílies i professionals. Espero que aquesta tertúlia aporti eines per a abordar els casos diversos des d’una perspectiva més inclusiva i respectuosa de desenvolupament.

M’agradaria mencionar que aquestes setmanes m’han reafirmat en la importància d’un treball col·laboratiu sòlid, encara que a vegades sigui desafiador i creiï malestar i tensions seguides. Les eines que m’han estat aportant són essencials, però el valor humà i la comunicació continuen sent base per a transformar.

Adjunto, si és del vostre interès, sobre la importància que tenen les famílies en la participació a l’escola:

• De Salsas Vilà, L., & Duran Jordà, N. (2023). La relació entre famílies i escola: Anàlisi en quatre centres educatius [Treball Final de Grau, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya]. Repositori UVic.
• Cuadros, M. (2016). La comunicació entre l’escola i la família quan hi ha dificultats d’aprenentatge [Treball Final de Grau, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya]. Repositori UVic.

Cinquena entrada.

Ens trobem a dia 18, 29 i 20 de novembre, a la meitat de les meves pràctiques com a psicopedagoga. Sento que aquest repte és tant desafiador com enriquidor. En aquesta etapa, he pogut aprofundir en la comprensió de les necessitats específiques dels dos infants i he après valuoses lliçons sobre la importància de la col·laboració, l’observació detallada i la flexibilitat en la intervenció psicopedagògica.

Personalment, em sento molt més segura en el meu rol. Observar i analitzar el comportament dels infants m’ha ensenyat a parar esment als matisos. H., la tristesa i la falta d’interès del qual pel joc són cada vegada més evidents, mentre que L., amb el seu contrast entre el comportament a casa i a l’escola, em recorda que la psicopedagogia no sols és una disciplina tècnica, sinó també profundament humana, que requereix empatia i adaptabilitat.

Un dels aspectes més significatius d’aquests tres dies ha estat la introducció de l’Escala de Joc (0-24 mesos) adaptada per a L. i H., basada en l’eina descrita per González (Equip d’Atenció precoç del Centre Base de Lleó). Aquesta nova eina me la va facilitar també la tutora, perquè aprofités tot el que em donava per aprendre i veure altres eines facilitadores d’observació. Aquesta escala avalua dimensions com l’interès pels objectes, la interacció social en el joc i la capacitat d’imitació, el joc combinatori i de casualitat, etc.

Resultats preliminars amb l’escala de joc:
-H. Interès per objectes: Mostra un interès limitat, centrant-se únicament en joguines que generen sons repetitius. Evita explorar nous objectes i tendeix a romandre en activitats passives.
Interacció social: No busca compartir el joc amb els altres companys/es, fins i tot en activitats estructurades. La seva comunicació no verbal és mínima.
Capacitat d’imitació: Encara que en el passat imitava accions simples, últimament no mostra intenció de copiar moviments o gestos.
-L. Interès per objectes: Explora els objectes de manera sistemàtica, però sense variar el seu ús. Prefereix alinear peces de construcció i observar-les fixament.
Interacció social: Intenta observar a altres companys/es, però no s’acosta a ells ni interactua de manera activa.
Capacitat d’imitació: Respon millor a estímuls d’imitació quan són gestos facials o moviments manuals bàsics, encara que evita mantenir contacte visual prolongat.

La relació amb la mestra dels infants i amb la meva tutora de pràctiques ha estat clau per a avançar en aquest procés. La mestra, amb la seva experiència i coneixement de l’aula, m’ha guiat en com integrar les meves observacions en la dinàmica i rutines diàries de l’escola. A més a més, valoro positivament com m’ha permès participar activament en activitats, la qual cosa m’ajuda a entendre les reaccions en temps real dels infants. D’altra banda, la meva tutora de pràctiques s’ha convertit en una figura essencial de suport. Les seves reflexions sobre els informes i escales m’han ensenyat a ser rigorosa i a buscar sempre la correlació entre teoria i pràctica. Això reforça la idea que l’atenció psicopedagògica ha de ser sempre integral, considerant tant l’entorn escolar com el familiar.

A meitat d’aquest camí, reflexiono que m’adono del molt que queda per aprendre, però també del progrés aconseguit. Els dos infants m’estan ensenyant que cada infant té el seu propi ritme i que la nostra tasca com a psicopedagogs és oferir un entorn adequat per a créixer. L’Escala de Joc és una eina molt vàlida que ajuda a valorar molts ítems d’observació.

La importància de la col·laboració amb l’equip educatiu i les famílies és cada vegada més evident. Sense ells, qualsevol intervenció quedaria incompleta. Aquesta etapa em motiva a continuar observant, reflexionant i aprenent.

Si és del vostre interès, adjunto algunes recomanacions que la tutora em va esmentar que ajuden a diagnosticar infants amb autisme:

• ADOS-2 (Autism Diagnostic Observation Schedule, Segona Edició): És una avaluació estandarditzada i semiestructurada que mesura la comunicació, la interacció social i el joc en individus sospitosos de tenir TEA. Inclou mòduls adaptats per a nens petits, permetent una observació detallada de comportaments rellevants a l’autisme. Lord, C., Rutter, M., DiLavore, P. C., Risi, S., Gotham, K., & Bishop, S. L. (2012). Autism Diagnostic Observation Schedule, Second Edition (ADOS-2). Western Psychological Services.
• M-XAT-R/F (Modified Checklist for Autism in Toddlers, Revised with Follow-*Up): És un qüestionari de detecció precoç dissenyat per a identificar infants de 16 a 30 mesos que podrien estar en risc de TEA. Es basa en informes dels pares i es complementa amb una entrevista de seguiment per a augmentar la seva precisió. Robins, D. L., Fein, D., & Barton, M. L. (2009). Modified Checklist for Autism in Toddlers, Revised, with Follow-Up (M-CHAT-R/F). Disponible en https://www.maactearly.org/uploads/9/2/2/3/9223642/m-chat-r_f_western_spanish.pdf

Quarta entrada.

Ens trobem a 19, 20 i 21 de novembre, i recollint els objectius que es tenien establerts en aquestes pràctiques:

OG. Detectar i atendre de manera precoç dos infants de 2 a 3 anys amb necessitats educatives.
OE. Desenvolupar i aplicar programes d’intervenció primerenca adaptats a les necessitats específiques de cada infant.

Reflexiono que a mesura que avancen les pràctiques, em sento satisfeta amb el progrés realitzat i el compliment dels objectius establerts des del principi. He tingut l’oportunitat de treballar amb dos infants amb necessitats educatives, i les observacions realitzades, juntament amb les intervencions dutes a terme, han permès que es compleixin els objectius plantejats.

Sobre l’objectiu general.
Des de l’inici de les pràctiques, he pogut detectar les necessitats específiques de tots dos nens a través d’observacions detallades i l’anàlisi del seu comportament en les activitats quotidianes. H.  mostra signes clars de tristesa i desinterès, la qual cosa indica que la seva atenció ha de ser principalment emocional. L., per part seva, té dificultats per a interactuar amb altres infants a l’aula, encara que a casa es mostra més comunicatiu. Aquest mes he treballat de prop amb l’equip educatiu per a ajustar les activitats a les seves necessitats.

Sobre l’objectiu específic.

La intervenció en tots dos casos ha estat individualitzada. Per a H., s’han introduït activitats solitàries que li permetin desenvolupar confiança i motivació, mentre que per a L. hem centrat els esforços a fomentar la seva participació en jocs grupals de manera gradual. Encara que el progrés és lent, es perceben avanços en la seva disposició per a interactuar.

Els objectius s’estan complint, encara que és un procés continu. He après que la intervenció psicopedagògica ha de ser flexible i personalitzada segons les característiques de cada nen. El treball conjunt amb les famílies i l’equip docent és fonamental, i la intervenció ha d’ajustar-se constantment a l’evolució dels infants. Malgrat els reptes, els avanços aconseguits fins ara són satisfactoris, i el procés continua sent una valuosa oportunitat d’aprenentatge.

Quan la tutora em va convidar a realitzar una observació diferent d’H., coneguda com “Haizea Llevant”, em vaig sentir tant intrigada com desafiada. Aquesta proposta representava una oportunitat per a mirar el cas d’H. El nom de l’observació, “Haizea Llevant”, em va fer pensar en una cosa més àmplia, una nova direcció per a l’anàlisi de les seves necessitats.

Aquest tipus d’observació més especialitzada requereix un enfocament més profund, no sols des del cognitiu, sinó també des de l’emocional, social i comportamental, llenguatge, manipulació i postural.

L’observació “Haizea Llevant” pot ser una oportunitat crucial per a fer un pas més enllà en la comprensió de les seves necessitats i trobar les eines adequades per a intervenir. La tutora m’ha proporcionat un marc de referència que em permetrà adaptar millor les intervencions als aspectes més ocults de la seva conducta, com ara les seves emocions i la seva adaptació a l’entorn escolar. Em fa pensar també en la importància de tenir un enfocament holístic en la psicopedagogia, que no sols es limiti als aspectes conductuals o acadèmics, sinó que també valori els senyals emocionals que els infants ens donen.

Aquesta nova observació em recorda que la psicopedagogia no és només un conjunt de tècniques, sinó un procés continu d’aprenentatge i ajust, on el treball en equip amb els docents i la família és crucial per a oferir un suport integral a l’infant.

Planes d’interès:

https://www.rededuca.net/blog/educacion-y-docencia/importancia-psicopedagogia-educacion?utm_source=chatgpt.com

https://www.orientacionandujar.es/2017/09/23/tabla-desarrollo-haizea-llevant-0-5-anos-4-aspectos-lenguaje-logica-matematica-socializacion-manipulacion-postural/?utm_source=chatgpt.com

Tercera entrada.

Després de dues setmanes, i quasi un mes de pràctiques, el 12, 13 i 14 de novembre, vaig tornar a l’escoleta, i vaig familiaritzar-me més amb el context escolar, i els dos infants a observar.

Aquest primer mes de pràctiques ha estat un procés d’aprenentatges, reptes i reflexions sobre el rol que juga l’entorn en el desenvolupament dels infants. A través de l’observació d’H. i L., dos infants amb necessitats educatives i socials complexes, m’he adonat de com els seus contextos familiars i escolars influeixen de manera determinant en els seus comportaments i avanços. És impossible separar el seu desenvolupament dels factors que envolten les seves vides, i aquest mes m’ha permès aprofundir en la importància de comprendre cadascuna de les seves realitats. Cal esmentar que la relació és estreta amb les famílies d’H. i L.

H.: El prové d’una família marroquina, on conviuen tres nuclis familiars en la mateixa casa. Encara que la família, segons afirma la mare, està molt involucrada en la seva educació, les dinàmiques familiars semblen estar afectant directament el seu desenvolupament. Durant les últimes setmanes, he notat amb preocupació que H. està mostrant signes de tristesa, alguna cosa que no havíem observat anteriorment. Ha perdut l’interès per les activitats, no té gana i, el més preocupant, no mostra ganes de jugar. Això em fa pensar en com la sobrecàrrega de responsabilitats i les tensions familiars poden impactar emocionalment a un infant d’edat primerenca.

És evident que H. està travessant un moment difícil, i el seu estat d’ànim sembla reflectir una falta de seguretat i benestar. En una llar amb tantes persones, les interaccions entre els adults i infants poden tornar-se caòtiques, la qual cosa possiblement afecta el seu sentit d’estabilitat i pertinença. També, minva els temps que i poden dedicar al fill. Com a psicopedagoga en formació, em pregunto com podem intervenir per a crear un ambient més segur per a H. , tant dins com fora de l’escola. El joc, que hauria de ser una via de fuita i exploració per a ell, s’ha convertit en una cosa llunyana, com si ja no tingués l’energia ni el desig de participar en activitats que el connectin amb el seu entorn.

L.: És un altre nen amb una realitat complexa, però la seva història és diferent. A casa, L. interactua sense problema amb la seva família, ja que és un nen que es comunica i es mostra més participatiu. No obstant això, a l’escola presenta una gran quantitat de necessitats educatives i socials, la qual cosa fa que el seu comportament variï considerablement segons el context. A l’aula, L. sembla aïllat, no verbalitza ni interactua amb els seus companys/es, mentre que el seu joc és limitat a moments d’exploració sensorial. Mentre juga amb objectes, evita el contacte visual i les interaccions amb altres infants. Aquesta desconnexió amb l’entorn escolar és preocupant, especialment perquè en la seva llar no mostra les mateixes dificultats. Quan venen a dur o a buscar l’infant és totalment diferent, la qual cosa desconcerta a totes les educadores de l’escola.

La contradicció entre el seu comportament a casa i a l’escola em porta a reflexionar sobre els factors que poden estar influenciant el seu desenvolupament tots dos entorns. Escolarment, la tutora ha reconegut que el cas de L. presenta aspectes que requereixen una anàlisi més profunda, per la qual cosa ha autoritzat que el cas sigui avaluat en l’EAP Llevant (anàlisi de casos), i la mateixa família també. Aquesta és una decisió important que marcarà el següent pas en el seu procés, ja que es buscarà un diagnòstic més precís i les estratègies adequades per a abordar les seves necessitats.

L’aula de 0-3 anys és, sens dubte, un espai d’enorme potencial per als nens, però també està ple de reptes, especialment per a aquells amb necessitats educatives i socials complexes com H. i L. Si bé tots dos nens tenen característiques diferents, comparteixen una desconnexió amb els altres i una falta d’interès en les activitats grupals, la qual cosa els impedeix aprofitar tot el que aquest entorn els pot oferir.

Aquest mes ha estat un període en el qual he comprès que les dificultats dels nens no sols es deuen al que succeeix a l’aula, sinó també als contextos que envolten les seves vides. Com a psicopedagoga en formació, m’adono que les intervencions han de ser multidimensionals: tant a l’escola com en la llar. Cada infant porta amb si una història, un entorn i una realitat que hem de respectar i comprendre per a poder donar suport al seu desenvolupament de manera eficaç.

Les reflexions sobre els casos d’ H.  i L. m’han portat a valorar encara més el paper de la col·laboració entre escola, família i professionals de la salut. La psicopedagogia no pot limitar-se a una avaluació puntual o a estratègies dins de l’aula; hem de treballar de manera integral per a crear els millors entorns possibles per als infants. Si bé cada nen té un ritme i un procés únic, és essencial ser conscients que l’entorn en el qual es desenvolupen té un impacte profund en el seu benestar i en les seves possibilitats d’aprenentatge i creixement.

• Redalyc. (s.f.). Participación de la familia en la educación escolar. Recuperat de https://www.redalyc.org/journal/4757/475765806002/html/
• CCH UNAM. (s.f.). El entorno o ambiente familiar. Recuperat de https://www.cch.unam.mx/padres/sites/www.cch.unam.mx.padres/files/archivos/04-Entorno-y-ambiente-familiar-LG.pdf

La segona entrada que voldria parlar és sobre el primer mes de pràctiques, que inclouen els 23, 24 i aprofundir els dies 29, 20 i 31 d’octubre.

Durant la primera setmana de pràctiques he pogut observar els dos infants amb deteniment durant les activitats que la seva mestra planifica i porta a la realitat (joc lliure, cançons, tallers, canvis de bolquers, les rutines…) sempre tenint en compte no incomodant als infants i ajudar, alhora, a la mestra. Cal mencionar que em van informar que si volia fotografiar alguna qüestió, que havia de ser la mestra qui fes les fotografies i qui me les enviaria després.

L’screening, es divideix en 10 sessions (per a cada infant) i durant aquests cinc dies he realitzat 3 sessions d’observacions per a H. I L, i m’agradaria comentar que l’evolució dels infants no avança, ja que els dies d’observació són bastant seguits. Per tant, vàrem decidir amb la tutora de pràctiques que dividís les intervencions en mesos i d’aquest mes variar les sessions perquè hi hagués marge d’evolució.

Aquesta eina, l’screening varia en molts ítems a observar des de llengües parlades a casa, autonomia personal i socialització, autonomia i fisiologia, precursors, comprensió, expressió sistemàtica, expressió morfosintaxi, expressió fonètica-fonologia, expressió pragmàtica, cognició, motricitat fina i gruixuda, signes d’alarma a salut.

Cada dia sento que la meva comprensió sobre el desenvolupament infantil i el meu paper com a futura psicopedagoga s’expandeix. La rutina de l’aula és un espai ple de significats, oportunitats i reptes. Aquest primer mes ha estat intens, no sols per la quantitat d’informació que estic assimilant, sinó també per l’impacte emocional i reflexiu d’observar de prop la vida de dos petits (H. I L.) amb contextos i ritmes diferents. He començat a crear vincle amb els infants.

Sobre l’screening, és com un mapa conceptual per reflectir els contextos dels infants. Per una banda, H. juga individualment, sobretot en el joc lliure, perquè sempre habitua el mateix lloc. Semblava estar completament absort, col·locant acuradament cada peça, assegurant-se que tot estigués equilibrat. Cada vegada que una peça queia, es detenia, observava el problema i començava de nou, mostrant una gran perseverança. El que més em va impactar va ser com va reaccionar quan un altre nen es va acostar per a jugar amb ell. H., inicialment, va semblar ignorar-ho i va continuar amb la seva tasca. No obstant això, quan l’altre nen va començar a col·locar peces a la torre, H. es va detenir, el va mirar i, després d’uns segons, va col·locar una peça on el company havia deixat espai. A pesar que no va haver-hi paraules, l’intercanvi visual i la sincronització en les seves accions van demostrar que estava disposat a col·laborar, encara que fos de manera mínima.

Aquest episodi em va fer reflexionar sobre com H. utilitza el joc com un refugi per a explorar i reafirmar el seu propi control sobre l’entorn. La seva preferència pel joc individual no implica una falta d’interès en els altres, sinó potser una necessitat d’estructurar i dominar primer el seu espai. El moment en què va permetre la participació de l’altre nen indica que, amb suport adequat, podria desenvolupar-se una interacció social més fluida. Seria interessant introduir activitats que combinin els seus interessos individuals (com els blocs) amb dinàmiques grupals per a fomentar una socialització progressiva.

D’altra banda, L. Va mostrar un joc sense regles ni estructures. Va agafar un pal i va imitar com si estigués disparant a algú, i així va estar durant 30 minuts. Vaig intervenir i s’ha de dir que li agradava amagar-se darrere una paret i sortir perquè el trobés. L. Explora els objectes des d’una perspectiva sensorial i funcional, però té obsessió pels pals. Altres materials no l’atreuen.

Tots dos nens comparteixen una característica: el seu joc és solitari, i la presència d’altres nens no sembla alterar les seves dinàmiques personals. Això em va portar a reflexionar sobre la naturalesa del joc en nens amb necessitats educatives específiques. Mentre que per a la majoria dels nens el joc és un vehicle per a la socialització, en H. i L. sembla ser una activitat purament intrapersonal, una manera d’explorar el món des de la seguretat del seu propi espai.

El fet que cap dels dos parla ni s’involucren en el joc grupal planteja preguntes importants:

• Quines barreres enfronten per a connectar-se amb els altres?
• És el llenguatge una limitació per a ells, o es tracta més aviat d’una preferència per la independència?
• Com podem utilitzar el joc com a eina per a fomentar petites interaccions que, amb el temps, puguin convertir-se en relacions significatives?

L’screening que estic duent a terme m’ajudarà a aprofundir en aquests comportaments i a identificar àrees específiques on podem intervenir. Com vaig esmentar anteriorment, aquesta eina abasta múltiples dimensions del desenvolupament, des de la motricitat fins al llenguatge, passant per la cognició i la socialització. Les primeres observacions confirmen que tant H. com L. mostren habilitats notables en uns certs aspectes (com la motricitat fina en H.), però també deixen entreveure àrees on necessitaran suport més específic.

Sobre les expectatives és que a mesura que avanci aquest procés, espero no sols aprendre més sobre H. i L., sinó també trobar maneres de connectar amb ells d’una forma que els permeti sentir-se compresos i assegurances. El joc serà, sens dubte, una eina clau en aquest camí, no com una activitat més, sinó com un pont cap al seu món interior.

Com a futura psicopedagoga, em pregunto constantment com equilibrar la necessitat de respectar la seva individualitat amb el desafiament de guiar-los cap a noves formes d’aprenentatge i relació. H. i L. em recorden que cada nen té el seu propi ritme, el seu propi llenguatge, i que la nostra labor no és afanyar-los, sinó acompanyar-los.

A més a més, l’EAP Llevant em van convidar a assistir a una reunió amb SEDIAP Aproscom amb l’Oficina d’escolarització, la qual adjunto l’acta de la reunió. Penso que va ser molt enriquidor assistir, ja que vaig poder presenciar altres perspectives que conformen tot el procés que l’infant i la seva família viu i que aquestes organitzacions ajuden que el seu desenvolupament personal i escolar sigui significant.

• Torres Barragán, L. (2009). La necesidad del juego para los niños con necesidades educativas. Revista Digital Innovación y Experiencias Educativas, 15.
• Del Toro Alonso, V. (2012). El juego en niños con necesidades educativas especiales. Saarbrücken: Editorial Académica Española.
• Fundación Crecer Jugando. (2024). Juego sensorial para niños con necesidades especiales.

Bon vespre, companys i companyes,

Em sap greu no haver pogut comparèixer. Així i tot, tenia les entrades al meu quadern i ara aniré adjuntant-les al Folio.

Primer de tot, aquí podreu trobar tota la documentació que parlo o menciono: https://drive.google.com/drive/folders/122K84ajazYutzTtbF81otnVv4Bry4gzR?usp=drive_link 

La primera entrada que voldria parlar és sobre els primers dies de la primera setmana de pràctiques (23 i 24 d’octubre). Com haureu pogut veure anteriorment en les anteriors entrades, les pràctiques porten el títol de “BARRERES LINGÜÍSTIQUES FAMILIARS I EDUCATIVES”, la qual implica dos tipus d’intervencions: la primera una observació i valoració de seguiment a un infant amb necessitats educatives a partir d’un screening, principalment, i altres eines que disposi, i la segona l’organització de tres tallers diferents destinada a tots els contextos possibles de famílies per a apropar-les al context escolar.

La meva primera jornada a l’escola infantil (a Vilafranca de Bonany, Mallorca) on realitzaré la meva intervenció ha estat una experiència profundament transformadora, tant a escala personal com professional. Entrar en aquest espai, ple de vida, moviment i colors, em va fer reflexionar sobre com la psicopedagogia pot ser la clau per a connectar el desenvolupament individual amb les dinàmiques col·lectives. Aquesta escola, dedicada a infants de 0 a 3 anys, no és només un lloc on els petits passen els seus dies; és un espai d’aprenentatge continu i acuradament dissenyat per a atendre les necessitats úniques de cada infant.

L’escola s’organitza en petits grups, amb àrees diferenciades per al joc lliure, l’exploració sensorial i les rutines grupals. Cada racó sembla pensat per a oferir oportunitats d’aprenentatge a través del joc, alguna cosa que reafirma la meva creença en la importància d’un enfocament constructivista en l’educació inicial. No obstant això, el que realment em va captivar no van ser els recursos materials, sinó la sensibilitat de l’equip educatiu per a acompanyar a cada nen en el seu procés.

En observar la dinàmica de les educadores, vaig poder percebre com la paciència, l’empatia i el coneixement pedagògic s’entrellacen per a crear un entorn segur i enriquidor. Vaig pensar el molt que queda per aprendre, no sols des dels textos teòrics, sinó també des de la pràctica quotidiana dels qui fa anys que treballen amb nens petits.

Durant aquests dos primers dies vaig tenir el meu primer contacte amb un dels dos infants que serà el focus de la meva intervenció, ja que l’altre infant (L.) no va venir a l’escola perquè era de viatge. L’infant H. té dos anys i mig, i segons les educadores, presenta unes certes dificultats relacionades amb l’atenció sostinguda i la interacció social, entre altres aspectes que no van mencionar. No obstant això, el que més va cridar la meva atenció va ser la seva mirada curiosa i la seva fascinació pels objectes manipulatius.

Durant el joc lliure, vaig observar com buscava explorar materials sensorials, com a blocs i pilotes de textures, però mostrava una certa resistència quan es tractava de participar en activitats grupals, com l’assemblea. Copia les accions sense saber l’acció conseqüent.

El meu objectiu principal en aquesta intervenció serà observar i comprendre. Partint d’una sèrie d’ítems prèviament definits, analitzaré el seu desenvolupament motriu, cognitiu, social i emocional, entre altres que suposa realitzar un screening de 0  3 anys.

Durant l’assemblea, les educadores van utilitzar targetes visuals per a guiar les rutines. Vaig observar com l’infant no mirava les imatges amb atenció i no s’animava a participar verbalment. No obstant això, quan va començar una cançó amb gestos, el seu rostre va canviar completament: es va il·luminar, va somriure i va tractar d’imitar els moviments dels seus companys/es. Crec que un bon punt de partida serà treballar amb cançons i gestos com a pont cap a la seva participació activa, respectant sempre el seu ritme i preferències.

Aquests dos primers dies no sols em va permetre conèixer l’escola, l’infant i la família, sinó que també em va portar a reflexionar sobre el meu propi rol. Ser psicopedagoga no és només avaluar i proposar estratègies; és aprendre a escoltar, observar i adaptar-se. En un món que sembla precipitat per etiquetar i classificar, la psicopedagogia ens recorda que cada nen té un ritme, una narrativa i una capacitat d’aprenentatge que mereixen ser respectades i potenciades.

En aquesta primera jornada, també vaig enfrontar alguns reptes. El temps d’observació va ser limitat i vaig sentir que a penes vaig començar a entendre les dinàmiques del grup. Encara estic aprenent a trobar l’equilibri entre observar de manera activa sense intervenir massa en les rutines naturals de l’aula. No obstant això, estic agraïda per la disposició de l’equip docent i la tutora de pràctiques que em va permetre preguntar i reflexionar sobre el que vaig observar.

• Bronfenbrenner, U. (1979). The Ecology of Human Development.
• Vygotsky, L. (1978). Mind in Society: The Development of Higher Psychological Processes.

1. L’elaboració d’una anàlisi DAFO ha permès identificar els factors crítics que incideixen en aquesta problemàtica:

Debilitats:

• • Desconeixement d’idioma. Limita la participació d’algunes famílies en el programa, la qual cosa pot derivar en una exclusió parcial d’infants que realment necessiten aquest tipus de suport educatiu.

Amenaces:

• • Limitacions en l’avaluació d’infants amb NEE. Aquest grup continua sent petit en relació amb el nombre total d’infants avaluats, la qual cosa podria implicar que alguns casos quedin sense detectar o sense atenció especialitzada.

2. Presentació del problema

Aquesta proposta d’intervenció té com a objectiu fomentar la participació activa de les famílies nouvingudes en els processos escolars, evitant així situacions d’exclusió parcial que poden afectar infants que requereixen suport educatiu específic. Alhora, aquesta proposta reforça la detecció i atenció primerenca amb infants amb Necessitats Educatives Especials (NEE) i infants amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE) a una escola d’infantil de Vilafranca, Mallorca (Illes Balears),

3. Proposta de millora planificada

Planificació i disseny de les accions que es proposen (cal esmentar que totes les accions aniran acompanyades de l’equip psicopedagògic, tant en les orientacions prèvies, durant les accions i després per a la seva retroacció):
Acció 1.
Activitats dirigides a les famílies nouvingudes del poble de Manacor. Es faran tres tipus de tallers diferents tres cops durant el curs de tal manera d’implicar i apropar a les famílies en el desenvolupament dels seus fills i filles i eliminar les barreres lingüístiques de les famílies nouvingudes. Aquestes sessions seran dirigides per la practicant i la seva tutora, amb l’ajuda dels educadors i agents socials. La practicant fa comptes ser-hi tot i que finalitzin les seves pràctiques. Concretament els tres tallers informatius són:
– Desembre dia 20. Berenar i taller d’estimulació.
– Març dia 4. Taller sobre la comunicació i el joc en família.
– Maig dia 26. Taller de recursos i orientacions.
Tots els tallers aniran acompanyats de l’equip pedagògic de l’EAP Llevant al capdavanter, ja que en la majoria seran ells i elles qui dirigiran les activitats.
Acció 2.
Screening3 . S’ha modificat i adaptat un screeningr (revisió) de l’EAP Llevant, Mallorca (Illes Balears) per a detectar i fer un seguiment de les necessitats educatives a dos infants (H i L) de 2 a 3 anys de l’escola infantil de Vilafranca, el qual inclou tots els aspectes necessaris (llengües, autonomia personal i socialització, precursors, comprensió, expressió sistemàtica, expressió morfosintaxi, expressió fonètica-fonologia, expressió pragmàtica, cognició, motricitat fina i gruixuda). Aquesta revisió tindrà una durada de 10 sessions i ajudarà a identificar dificultats en el desenvolupament i aprenentatge dels infants.
Acció 3.
Col·laboració integral. El rol de la psicopedagoga i educadores és clau en tot moment, ja que exerceix un vincle entre els agents educatius i familiars, per a assegurar una efectivitat de les accions esmentades. Ha d’assessorar i orientar en tot moments als infants, les famílies i agents implicats.

Seguim,