Quarta entrada.

Ens trobem a 19, 20 i 21 de novembre, i recollint els objectius que es tenien establerts en aquestes pràctiques:

OG. Detectar i atendre de manera precoç dos infants de 2 a 3 anys amb necessitats educatives.
OE. Desenvolupar i aplicar programes d’intervenció primerenca adaptats a les necessitats específiques de cada infant.

Reflexiono que a mesura que avancen les pràctiques, em sento satisfeta amb el progrés realitzat i el compliment dels objectius establerts des del principi. He tingut l’oportunitat de treballar amb dos infants amb necessitats educatives, i les observacions realitzades, juntament amb les intervencions dutes a terme, han permès que es compleixin els objectius plantejats.

Sobre l’objectiu general.
Des de l’inici de les pràctiques, he pogut detectar les necessitats específiques de tots dos nens a través d’observacions detallades i l’anàlisi del seu comportament en les activitats quotidianes. H.  mostra signes clars de tristesa i desinterès, la qual cosa indica que la seva atenció ha de ser principalment emocional. L., per part seva, té dificultats per a interactuar amb altres infants a l’aula, encara que a casa es mostra més comunicatiu. Aquest mes he treballat de prop amb l’equip educatiu per a ajustar les activitats a les seves necessitats.

Sobre l’objectiu específic.

La intervenció en tots dos casos ha estat individualitzada. Per a H., s’han introduït activitats solitàries que li permetin desenvolupar confiança i motivació, mentre que per a L. hem centrat els esforços a fomentar la seva participació en jocs grupals de manera gradual. Encara que el progrés és lent, es perceben avanços en la seva disposició per a interactuar.

Els objectius s’estan complint, encara que és un procés continu. He après que la intervenció psicopedagògica ha de ser flexible i personalitzada segons les característiques de cada nen. El treball conjunt amb les famílies i l’equip docent és fonamental, i la intervenció ha d’ajustar-se constantment a l’evolució dels infants. Malgrat els reptes, els avanços aconseguits fins ara són satisfactoris, i el procés continua sent una valuosa oportunitat d’aprenentatge.

Quan la tutora em va convidar a realitzar una observació diferent d’H., coneguda com “Haizea Llevant”, em vaig sentir tant intrigada com desafiada. Aquesta proposta representava una oportunitat per a mirar el cas d’H. El nom de l’observació, “Haizea Llevant”, em va fer pensar en una cosa més àmplia, una nova direcció per a l’anàlisi de les seves necessitats.

Aquest tipus d’observació més especialitzada requereix un enfocament més profund, no sols des del cognitiu, sinó també des de l’emocional, social i comportamental, llenguatge, manipulació i postural.

L’observació “Haizea Llevant” pot ser una oportunitat crucial per a fer un pas més enllà en la comprensió de les seves necessitats i trobar les eines adequades per a intervenir. La tutora m’ha proporcionat un marc de referència que em permetrà adaptar millor les intervencions als aspectes més ocults de la seva conducta, com ara les seves emocions i la seva adaptació a l’entorn escolar. Em fa pensar també en la importància de tenir un enfocament holístic en la psicopedagogia, que no sols es limiti als aspectes conductuals o acadèmics, sinó que també valori els senyals emocionals que els infants ens donen.

Aquesta nova observació em recorda que la psicopedagogia no és només un conjunt de tècniques, sinó un procés continu d’aprenentatge i ajust, on el treball en equip amb els docents i la família és crucial per a oferir un suport integral a l’infant.

Planes d’interès:

https://www.rededuca.net/blog/educacion-y-docencia/importancia-psicopedagogia-educacion?utm_source=chatgpt.com

https://www.orientacionandujar.es/2017/09/23/tabla-desarrollo-haizea-llevant-0-5-anos-4-aspectos-lenguaje-logica-matematica-socializacion-manipulacion-postural/?utm_source=chatgpt.com

Després de mesos de treball i d’adquisició de nous coneixements al centre Loapsi, ha arribat el moment de fer una valoració d’aquest període. Puc dir que la meva experiència ha estat molt enriquidora, he après molt i he aconseguit moltes de les metes que em vaig proposar en iniciar aquesta etapa així com posar en pràctica els coneixements adquirits al llarg del màster. He pogut aprendre de l’observació directa, entendre la missió de la meva tutora, concretar les seves funcions així com conèixer diferents estratègies d’intervenció psicopedagògica per atendre la diversitat dels usuaris del centre. Totes aquestes vivències m’han ajudat a construir-me una identitat professional pròpia com a futura psicopedagoga.

Durant aquest temps de pràctiques, he pogut observar la realitat del centre i conèixer de primera mà el treball de la psicopedagoga i de la resta de l’equip interdisciplinari. He estat en contacte amb un grup d’usuaris, en concret el grup entre 12-17 anys els quals m’han aportat una part molt valuosa de la meva formació i amb ells he posat en pràctica estratègies per desenvolupar competències emocionals que a poc a poc es van assolint.

En principi no he realitzat modificacions importants durant el procés, excepte algun canvi puntual en el dia de pràctiques, o tractar altres aspectes a la sessió per necessitats prioritàries al centre, però en general he seguit el planejat.

Un dels aspectes que més destacaria és la relació que he establert amb la meva tutora de pràctiques, ha estat un gran suport fonamental en el meu aprenentatge. La seva dedicació, comunicació i orientació m’han permès créixer i sentir-me part del procés. M’ha donat oportunitats per assumir petites responsabilitats, actuant de manera autònoma, però sempre amb el seu assessorament i guia.

Aquest temps de pràctiques ha estat una oportunitat increïble per créixer com a professional. Tot i que he pogut abordar molts dels objectius que em vaig proposar, sé que encara hi ha molt per aprendre i molt més per explorar. Em sento molt afortunada de poder concloure aquesta etapa amb una visió més àmplia de la psicopedagogia i amb una identitat professional més consolidada.

Estic molt agraïda d’aquest temps ple d’experiències a Loapsi i a tot el seu equip per la paciència i la gran implicació que mostren en el seu dia a dia.

Tercera entrada.

Després de dues setmanes, i quasi un mes de pràctiques, el 12, 13 i 14 de novembre, vaig tornar a l’escoleta, i vaig familiaritzar-me més amb el context escolar, i els dos infants a observar.

Aquest primer mes de pràctiques ha estat un procés d’aprenentatges, reptes i reflexions sobre el rol que juga l’entorn en el desenvolupament dels infants. A través de l’observació d’H. i L., dos infants amb necessitats educatives i socials complexes, m’he adonat de com els seus contextos familiars i escolars influeixen de manera determinant en els seus comportaments i avanços. És impossible separar el seu desenvolupament dels factors que envolten les seves vides, i aquest mes m’ha permès aprofundir en la importància de comprendre cadascuna de les seves realitats. Cal esmentar que la relació és estreta amb les famílies d’H. i L.

H.: El prové d’una família marroquina, on conviuen tres nuclis familiars en la mateixa casa. Encara que la família, segons afirma la mare, està molt involucrada en la seva educació, les dinàmiques familiars semblen estar afectant directament el seu desenvolupament. Durant les últimes setmanes, he notat amb preocupació que H. està mostrant signes de tristesa, alguna cosa que no havíem observat anteriorment. Ha perdut l’interès per les activitats, no té gana i, el més preocupant, no mostra ganes de jugar. Això em fa pensar en com la sobrecàrrega de responsabilitats i les tensions familiars poden impactar emocionalment a un infant d’edat primerenca.

És evident que H. està travessant un moment difícil, i el seu estat d’ànim sembla reflectir una falta de seguretat i benestar. En una llar amb tantes persones, les interaccions entre els adults i infants poden tornar-se caòtiques, la qual cosa possiblement afecta el seu sentit d’estabilitat i pertinença. També, minva els temps que i poden dedicar al fill. Com a psicopedagoga en formació, em pregunto com podem intervenir per a crear un ambient més segur per a H. , tant dins com fora de l’escola. El joc, que hauria de ser una via de fuita i exploració per a ell, s’ha convertit en una cosa llunyana, com si ja no tingués l’energia ni el desig de participar en activitats que el connectin amb el seu entorn.

L.: És un altre nen amb una realitat complexa, però la seva història és diferent. A casa, L. interactua sense problema amb la seva família, ja que és un nen que es comunica i es mostra més participatiu. No obstant això, a l’escola presenta una gran quantitat de necessitats educatives i socials, la qual cosa fa que el seu comportament variï considerablement segons el context. A l’aula, L. sembla aïllat, no verbalitza ni interactua amb els seus companys/es, mentre que el seu joc és limitat a moments d’exploració sensorial. Mentre juga amb objectes, evita el contacte visual i les interaccions amb altres infants. Aquesta desconnexió amb l’entorn escolar és preocupant, especialment perquè en la seva llar no mostra les mateixes dificultats. Quan venen a dur o a buscar l’infant és totalment diferent, la qual cosa desconcerta a totes les educadores de l’escola.

La contradicció entre el seu comportament a casa i a l’escola em porta a reflexionar sobre els factors que poden estar influenciant el seu desenvolupament tots dos entorns. Escolarment, la tutora ha reconegut que el cas de L. presenta aspectes que requereixen una anàlisi més profunda, per la qual cosa ha autoritzat que el cas sigui avaluat en l’EAP Llevant (anàlisi de casos), i la mateixa família també. Aquesta és una decisió important que marcarà el següent pas en el seu procés, ja que es buscarà un diagnòstic més precís i les estratègies adequades per a abordar les seves necessitats.

L’aula de 0-3 anys és, sens dubte, un espai d’enorme potencial per als nens, però també està ple de reptes, especialment per a aquells amb necessitats educatives i socials complexes com H. i L. Si bé tots dos nens tenen característiques diferents, comparteixen una desconnexió amb els altres i una falta d’interès en les activitats grupals, la qual cosa els impedeix aprofitar tot el que aquest entorn els pot oferir.

Aquest mes ha estat un període en el qual he comprès que les dificultats dels nens no sols es deuen al que succeeix a l’aula, sinó també als contextos que envolten les seves vides. Com a psicopedagoga en formació, m’adono que les intervencions han de ser multidimensionals: tant a l’escola com en la llar. Cada infant porta amb si una història, un entorn i una realitat que hem de respectar i comprendre per a poder donar suport al seu desenvolupament de manera eficaç.

Les reflexions sobre els casos d’ H.  i L. m’han portat a valorar encara més el paper de la col·laboració entre escola, família i professionals de la salut. La psicopedagogia no pot limitar-se a una avaluació puntual o a estratègies dins de l’aula; hem de treballar de manera integral per a crear els millors entorns possibles per als infants. Si bé cada nen té un ritme i un procés únic, és essencial ser conscients que l’entorn en el qual es desenvolupen té un impacte profund en el seu benestar i en les seves possibilitats d’aprenentatge i creixement.

• Redalyc. (s.f.). Participación de la familia en la educación escolar. Recuperat de https://www.redalyc.org/journal/4757/475765806002/html/
• CCH UNAM. (s.f.). El entorno o ambiente familiar. Recuperat de https://www.cch.unam.mx/padres/sites/www.cch.unam.mx.padres/files/archivos/04-Entorno-y-ambiente-familiar-LG.pdf

La segona entrada que voldria parlar és sobre el primer mes de pràctiques, que inclouen els 23, 24 i aprofundir els dies 29, 20 i 31 d’octubre.

Durant la primera setmana de pràctiques he pogut observar els dos infants amb deteniment durant les activitats que la seva mestra planifica i porta a la realitat (joc lliure, cançons, tallers, canvis de bolquers, les rutines…) sempre tenint en compte no incomodant als infants i ajudar, alhora, a la mestra. Cal mencionar que em van informar que si volia fotografiar alguna qüestió, que havia de ser la mestra qui fes les fotografies i qui me les enviaria després.

L’screening, es divideix en 10 sessions (per a cada infant) i durant aquests cinc dies he realitzat 3 sessions d’observacions per a H. I L, i m’agradaria comentar que l’evolució dels infants no avança, ja que els dies d’observació són bastant seguits. Per tant, vàrem decidir amb la tutora de pràctiques que dividís les intervencions en mesos i d’aquest mes variar les sessions perquè hi hagués marge d’evolució.

Aquesta eina, l’screening varia en molts ítems a observar des de llengües parlades a casa, autonomia personal i socialització, autonomia i fisiologia, precursors, comprensió, expressió sistemàtica, expressió morfosintaxi, expressió fonètica-fonologia, expressió pragmàtica, cognició, motricitat fina i gruixuda, signes d’alarma a salut.

Cada dia sento que la meva comprensió sobre el desenvolupament infantil i el meu paper com a futura psicopedagoga s’expandeix. La rutina de l’aula és un espai ple de significats, oportunitats i reptes. Aquest primer mes ha estat intens, no sols per la quantitat d’informació que estic assimilant, sinó també per l’impacte emocional i reflexiu d’observar de prop la vida de dos petits (H. I L.) amb contextos i ritmes diferents. He començat a crear vincle amb els infants.

Sobre l’screening, és com un mapa conceptual per reflectir els contextos dels infants. Per una banda, H. juga individualment, sobretot en el joc lliure, perquè sempre habitua el mateix lloc. Semblava estar completament absort, col·locant acuradament cada peça, assegurant-se que tot estigués equilibrat. Cada vegada que una peça queia, es detenia, observava el problema i començava de nou, mostrant una gran perseverança. El que més em va impactar va ser com va reaccionar quan un altre nen es va acostar per a jugar amb ell. H., inicialment, va semblar ignorar-ho i va continuar amb la seva tasca. No obstant això, quan l’altre nen va començar a col·locar peces a la torre, H. es va detenir, el va mirar i, després d’uns segons, va col·locar una peça on el company havia deixat espai. A pesar que no va haver-hi paraules, l’intercanvi visual i la sincronització en les seves accions van demostrar que estava disposat a col·laborar, encara que fos de manera mínima.

Aquest episodi em va fer reflexionar sobre com H. utilitza el joc com un refugi per a explorar i reafirmar el seu propi control sobre l’entorn. La seva preferència pel joc individual no implica una falta d’interès en els altres, sinó potser una necessitat d’estructurar i dominar primer el seu espai. El moment en què va permetre la participació de l’altre nen indica que, amb suport adequat, podria desenvolupar-se una interacció social més fluida. Seria interessant introduir activitats que combinin els seus interessos individuals (com els blocs) amb dinàmiques grupals per a fomentar una socialització progressiva.

D’altra banda, L. Va mostrar un joc sense regles ni estructures. Va agafar un pal i va imitar com si estigués disparant a algú, i així va estar durant 30 minuts. Vaig intervenir i s’ha de dir que li agradava amagar-se darrere una paret i sortir perquè el trobés. L. Explora els objectes des d’una perspectiva sensorial i funcional, però té obsessió pels pals. Altres materials no l’atreuen.

Tots dos nens comparteixen una característica: el seu joc és solitari, i la presència d’altres nens no sembla alterar les seves dinàmiques personals. Això em va portar a reflexionar sobre la naturalesa del joc en nens amb necessitats educatives específiques. Mentre que per a la majoria dels nens el joc és un vehicle per a la socialització, en H. i L. sembla ser una activitat purament intrapersonal, una manera d’explorar el món des de la seguretat del seu propi espai.

El fet que cap dels dos parla ni s’involucren en el joc grupal planteja preguntes importants:

• Quines barreres enfronten per a connectar-se amb els altres?
• És el llenguatge una limitació per a ells, o es tracta més aviat d’una preferència per la independència?
• Com podem utilitzar el joc com a eina per a fomentar petites interaccions que, amb el temps, puguin convertir-se en relacions significatives?

L’screening que estic duent a terme m’ajudarà a aprofundir en aquests comportaments i a identificar àrees específiques on podem intervenir. Com vaig esmentar anteriorment, aquesta eina abasta múltiples dimensions del desenvolupament, des de la motricitat fins al llenguatge, passant per la cognició i la socialització. Les primeres observacions confirmen que tant H. com L. mostren habilitats notables en uns certs aspectes (com la motricitat fina en H.), però també deixen entreveure àrees on necessitaran suport més específic.

Sobre les expectatives és que a mesura que avanci aquest procés, espero no sols aprendre més sobre H. i L., sinó també trobar maneres de connectar amb ells d’una forma que els permeti sentir-se compresos i assegurances. El joc serà, sens dubte, una eina clau en aquest camí, no com una activitat més, sinó com un pont cap al seu món interior.

Com a futura psicopedagoga, em pregunto constantment com equilibrar la necessitat de respectar la seva individualitat amb el desafiament de guiar-los cap a noves formes d’aprenentatge i relació. H. i L. em recorden que cada nen té el seu propi ritme, el seu propi llenguatge, i que la nostra labor no és afanyar-los, sinó acompanyar-los.

A més a més, l’EAP Llevant em van convidar a assistir a una reunió amb SEDIAP Aproscom amb l’Oficina d’escolarització, la qual adjunto l’acta de la reunió. Penso que va ser molt enriquidor assistir, ja que vaig poder presenciar altres perspectives que conformen tot el procés que l’infant i la seva família viu i que aquestes organitzacions ajuden que el seu desenvolupament personal i escolar sigui significant.

• Torres Barragán, L. (2009). La necesidad del juego para los niños con necesidades educativas. Revista Digital Innovación y Experiencias Educativas, 15.
• Del Toro Alonso, V. (2012). El juego en niños con necesidades educativas especiales. Saarbrücken: Editorial Académica Española.
• Fundación Crecer Jugando. (2024). Juego sensorial para niños con necesidades especiales.