Bon dia a tothom!

Amb aquesta entrada concloc el període de pràctiques al Col·legi El Carme de Tarragona, una experiència que ha estat clau en el meu desenvolupament professional i personal com a psicopedagoga. És cert que les pràctiques les vaig acabar el dia 18 de desembre, però he volgut deixar uns dies per tal de fer una bona reflexió. Aquest trajecte m’ha permès posar en pràctica els coneixements adquirits durant els semestres anteriors i comprendre de manera profunda com aquests principis s’integren en el dia a dia d’un entorn educatiu. Concloure aquests mesos de pràctiques suposa molt més que posar fi a una etapa formativa. És una oportunitat per reflexionar sobre un trajecte que m’ha transformat profundament, no només com a futura psicopedagoga, sinó també com a persona. Aquestes pràctiques han estat un espai privilegiat on teoria i pràctica s’han trobat, cosa que em permet integrar coneixements acadèmics amb les exigències reals de l’entorn educatiu.

A continuació, faig una descripció d’aquells aspectes que vull reflexionar.

L’anàlisi de necessitats: una pràctica imprescindible
El procés de detecció i anàlisi de necessitats del centre educatiu també va ser una etapa clau. Aquest exercici va requerir la combinació d’eines quantitatives i qualitatives per identificar les àrees que requerien intervenció, i va posar de manifest la importància de basar les decisions pedagògiques en un diagnòstic rigorós. Aquest enfocament analític m’ha ajudat a comprendre la transcendència d’una planificació estratègica que respongui a les necessitats reals de l’alumnat i de l’escola. Tot i ser l’escola en la qual fa quatre anys que treballo, he pogut conèixer molt més la realitat i les necessitats existents.  Per tant, em va permetre veure la importància de fonamentar qualsevol acció educativa en un diagnòstic acurat. Sense una anàlisi prèvia rigorosa, es corre el risc de plantejar estratègies que no responen a les necessitats reals de l’alumnat o del centre. Aquesta experiència m’ha ensenyat a valorar el rigor metodològic com una eina imprescindible per dissenyar accions pedagògiques efectives i sostenibles.

Un enfocament integral en l’acompanyament de l’alumnat
Una de les grans lliçons que m’emporto d’aquest període és la importància de l’acompanyament integral de l’alumnat. Aquesta visió holística implica anar més enllà de les necessitats acadèmiques per atendre també les dimensions emocionals, socials i personals. Durant les pràctiques, he pogut observar com un suport adequat pot marcar una diferència significativa en el desenvolupament integral de l’estudiant. Una de les fites més significatives d’aquest període ha estat la implementació del programa “Un viatge ple d’emocions”, que em va brindar l’oportunitat d’acompanyar no només l’alumna amb qui treballava específicament, sinó fer una intervenció amb tot el grup classe. Aquesta experiència va posar en evidència la importància de l’educació emocional com a eina per al desenvolupament integral de l’alumnat, i va demostrar com un enfocament inclusiu i participatiu pot generar espais de creixement col·lectiu i individual. Vaig tenir l’oportunitat d’observar com l’educació emocional ajuda a construir un entorn més inclusiu i segur. Això em reafirma en la necessitat d’integrar aquests aspectes en qualsevol acció pedagògica. Dissenyar, implementar i avaluar un projecte des de zero ha estat una experiència molt gratificant.

La importància de l’acompanyament professional: el treball compartit i la comunicació
Al llarg de les pràctiques, el suport i l’acompanyament rebut per part dels professionals del centre han estat determinants. La seva orientació, tant a escala tècnica com humana, m’ha proporcionat una base sòlida sobre la qual construir les meves pròpies competències. Destaco especialment l’acompanyament fet pel tutor de pràctiques i també el tutor de l’alumna. A més, també vull agrair a la referent de l’EAP per la seva participació i col·laboració en resoldre qualsevol dubte o qüestió que he tingut.  Aquesta experiència m’ha servit per entendre la importància de treballar en equip en l’àmbit educatiu. Aquest suport ha reforçat la meva convicció sobre la necessitat d’una comunicació efectiva entre tots els agents educatius per assolir objectius compartits. El diàleg constant amb altres professionals ha estat una font de creixement i aprenentatge, i m’ha permès reflexionar sobre la meva pròpia pràctica. Aquest treball col·laboratiu també m’ha fet valorar la importància d’una comunicació clara i efectiva entre tots els agents educatius per garantir el benestar i l’èxit de l’alumnat.

Un viatge de creixement personal
A més de l’aprenentatge tècnic i professional, aquest període de pràctiques ha estat una oportunitat de creixement personal profund. He après a reconèixer les meves fortaleses i les àrees que necessiten millora, i he desenvolupat habilitats com l’empatia, la paciència i la capacitat d’adaptació. Les situacions que he afrontat durant aquest temps m’han ensenyat la importància de l’escolta activa, no només per entendre millor les necessitats de l’alumnat, sinó també per establir relacions de confiança amb els equips docents i les famílies. Aquesta capacitat d’escoltar i reflexionar m’ha permès prendre decisions pedagògiques més informades i efectives. Des del punt de vista personal, aquest període de pràctiques ha estat un espai de creixement i introspecció. Destaco novament la importància de la reflexió crítica en la presa de decisions pedagògiques. Això m’ha permès consolidar una visió més crítica i reflexiva sobre el meu rol com a psicopedagoga i reconèixer el valor de l’aprenentatge permanent en el meu desenvolupament professional. També m’ha permès valorar-me més i confiar molt més en les meves capacitats, un procés de canvi que ja fa uns anys que estic intentant aconseguir.

La connexió entre teoria i pràctica
Una altra experiència enriquidora d’aquests mesos ha estat la possibilitat de posar en pràctica els coneixements adquirits durant les assignatures del meu programa d’estudis. Conceptes que fins ara havien estat essencialment teòrics han pres forma en situacions reals, i això em permet entendre millor la seva aplicabilitat i limitacions. Aquesta connexió entre teoria i pràctica ha consolidat la meva comprensió de la psicopedagogia com a disciplina essencial per a l’educació inclusiva i humanista. He pogut comprovar que la psicopedagogia no només acompanya, sinó que transforma, oferint eines per superar barreres i potenciar les capacitats de tot l’alumnat.

Mirant cap al futur
Aquest període de pràctiques no és només un final, sinó també un nou començament. Ha estat una etapa de descobriment, aprenentatge i reafirmació de la meva vocació com a psicopedagoga, una experiència que m’ha transformat profundament tant en l’àmbit professional com personal. Em sento profundament agraïda per les experiències viscudes i per l’acompanyament rebut. Cada interacció amb l’alumnat, els professionals del centre i el tutor de pràctiques ha estat una oportunitat d’aprenentatge significatiu, d’explorar noves perspectives i d’enriquir la meva manera de concebre l’educació. Durant aquest període, he tingut l’oportunitat de comprendre la importància d’una educació que situï l’alumnat al centre del procés. Un acompanyament integral, que atengui les necessitats acadèmiques, emocionals, socials i personals de cada individu. Tenir-ho present i aplicar-ho és fonamental per afavorir el seu creixement i el seu benestar. Aquesta visió holística de l’educació m’ha reafirmat en la meva creença que cada infant té un potencial únic que cal valorar i potenciar. En definitiva, aquest període m’ha proporcionat les eines, la motivació i el compromís necessari per seguir treballant per una educació inclusiva, transformadora i adaptada a les necessitats de cada alumne. Afronto el futur amb il·lusió i determinació, amb la convicció que l’educació és una eina poderosa per transformar el món, i que la psicopedagogia hi juga un paper essencial. Amb un profund sentiment de gratitud, tanco aquesta etapa amb el compromís ferm de continuar creixent, aprenent i contribuint a construir un sistema educatiu que afavoreixi el desenvolupament integral de l’alumnat i promogui una societat més equitativa i humana.

Gràcies a totes les persones que han fet possible aquest viatge, aquest és només el principi d’un compromís que continuo amb il·lusió i responsabilitat!

Títol: Treballem de quina manera parlem a la resta 

Participants: 31 alumnes 

Temporalització: 60 minuts 

Material: Papers de colors vermell i verd, grapes, bolígrafs, cadires 

Objectius: Analitzar com parlem a la resta de companys, Respectar i valorar als altres, treballar la comunicació positiva, crear un clima adequat a l’aula. 

Activitat: En sessions anteriors amb la tutora del grup de 2n vam parlar amb els alumnes de les paraules que s’escoltaven a l’aula entre ells, insults, menyspreus o paraules desagradables que podrien ferir la sensibilitat dels altres. Rere escoltar en diverses ocasions de part dels docents que hi ha aquest tipus de comunicació a les aules, dediquem la tutoria per treballar aquest aspecte i poder millorar el clima a l’aula. 

Primer de tot es va fer anotar en un paper totes aquelles paraules que es deien entre ells o que havien rebut algun cop. Després d’anotar-ho, la tutora i jo ho vam recollir i llegir en veu alta totes aquelles paraules que es deien. En comentar-ho vam preguntar com se sentien en dir-ho i sembla que hi havia un consens en el fet que és una manera de complicitat entre els grups, quan es fan entre ells, però que si es rep des d’algú que no tenen confiança o de fora del grup, sí que ho reben amb més agressivitat o com una ofensa. Rere aquestes afirmacions vam pensar que n’hi ha un a falta de consistència emocional o empatia per entendre l’impacte que tenen aquestes paraules en els altres. Per tant, aquest cop acomplim una activitat a l’aula per reconduir i redirigir el grup amb punts forts als companys. 

L’activitat consisteix a posar a tots els alumnes en cercle amb cadires sense les taules i repartir dos papers de colors vermell i verd, ja que l’època en la qual s’havia fet l’activitat era Nadal. En aquests papers havien d’afegir dues afirmacions positives d’algú de la classe, alguna cosa que els agradés d’ells, alguna virtut, o fins i tot un desig per la classe. Quan tothom va anotar les dues afirmacions es van recollir de manera anònima i un dels alumnes ho va anant llegint en veu alta mentre els altres escoltaven i es miraven els uns als altres. També altres dos companys anaven fent una cadena amb aquestes afirmacions que es penjarien a la classe amb totes les seves afirmacions. La proposta és complir l’activitat en cada època de l’any amb els colors de la temporada i anar decorant la classe amb frases positives dels alumnes de l’aula. Així doncs, en acomplir aquesta activitat que va fomentar la cohesió i la comunicació positiva entre els alumnes,  treballant per fomentar un llenguatge més adequat i fent escolta activa dels altres.  

En el document de Cueva,  Hernández i Regalado, (2021) treballa l’assertivitat i la importància d’aquesta. L’assertivitat és la capacitat de comunicar-se de manera clara, directa i respectuosa, expressant els mateixos pensaments i necessitats tenir en compte els dels altres. En el context escolar, l’assertivitat és fonamental. Quan els estudiants utilitzen un estil de comunicació assertiu, poden expressar-se amb seguretat i respecte, resolent conflictes de manera constructiva i evitant malentesos. A més, l’assertivitat fomenta un clima de respecte i confiança, on els alumnes se senten escoltats i valorats. Això millora la dinàmica de grup. Per tant, treballar-ho en el grup serà fonamental per poder complir els objectius establerts de millorar el clima a les aules. 

Cueva, M, Hernández, Y., i Regalado, Ó. (2021). Comunicación asertiva en el contexto educativo: revisión sistemática. Boletín Redipe, 10(4), 315-334.

Bon vespre, companys i companyes,

Em sap greu no haver pogut comparèixer. Així i tot, tenia les entrades al meu quadern i ara aniré adjuntant-les al Folio.

Primer de tot, aquí podreu trobar tota la documentació que parlo o menciono: https://drive.google.com/drive/folders/122K84ajazYutzTtbF81otnVv4Bry4gzR?usp=drive_link 

La primera entrada que voldria parlar és sobre els primers dies de la primera setmana de pràctiques (23 i 24 d’octubre). Com haureu pogut veure anteriorment en les anteriors entrades, les pràctiques porten el títol de “BARRERES LINGÜÍSTIQUES FAMILIARS I EDUCATIVES”, la qual implica dos tipus d’intervencions: la primera una observació i valoració de seguiment a un infant amb necessitats educatives a partir d’un screening, principalment, i altres eines que disposi, i la segona l’organització de tres tallers diferents destinada a tots els contextos possibles de famílies per a apropar-les al context escolar.

La meva primera jornada a l’escola infantil (a Vilafranca de Bonany, Mallorca) on realitzaré la meva intervenció ha estat una experiència profundament transformadora, tant a escala personal com professional. Entrar en aquest espai, ple de vida, moviment i colors, em va fer reflexionar sobre com la psicopedagogia pot ser la clau per a connectar el desenvolupament individual amb les dinàmiques col·lectives. Aquesta escola, dedicada a infants de 0 a 3 anys, no és només un lloc on els petits passen els seus dies; és un espai d’aprenentatge continu i acuradament dissenyat per a atendre les necessitats úniques de cada infant.

L’escola s’organitza en petits grups, amb àrees diferenciades per al joc lliure, l’exploració sensorial i les rutines grupals. Cada racó sembla pensat per a oferir oportunitats d’aprenentatge a través del joc, alguna cosa que reafirma la meva creença en la importància d’un enfocament constructivista en l’educació inicial. No obstant això, el que realment em va captivar no van ser els recursos materials, sinó la sensibilitat de l’equip educatiu per a acompanyar a cada nen en el seu procés.

En observar la dinàmica de les educadores, vaig poder percebre com la paciència, l’empatia i el coneixement pedagògic s’entrellacen per a crear un entorn segur i enriquidor. Vaig pensar el molt que queda per aprendre, no sols des dels textos teòrics, sinó també des de la pràctica quotidiana dels qui fa anys que treballen amb nens petits.

Durant aquests dos primers dies vaig tenir el meu primer contacte amb un dels dos infants que serà el focus de la meva intervenció, ja que l’altre infant (L.) no va venir a l’escola perquè era de viatge. L’infant H. té dos anys i mig, i segons les educadores, presenta unes certes dificultats relacionades amb l’atenció sostinguda i la interacció social, entre altres aspectes que no van mencionar. No obstant això, el que més va cridar la meva atenció va ser la seva mirada curiosa i la seva fascinació pels objectes manipulatius.

Durant el joc lliure, vaig observar com buscava explorar materials sensorials, com a blocs i pilotes de textures, però mostrava una certa resistència quan es tractava de participar en activitats grupals, com l’assemblea. Copia les accions sense saber l’acció conseqüent.

El meu objectiu principal en aquesta intervenció serà observar i comprendre. Partint d’una sèrie d’ítems prèviament definits, analitzaré el seu desenvolupament motriu, cognitiu, social i emocional, entre altres que suposa realitzar un screening de 0  3 anys.

Durant l’assemblea, les educadores van utilitzar targetes visuals per a guiar les rutines. Vaig observar com l’infant no mirava les imatges amb atenció i no s’animava a participar verbalment. No obstant això, quan va començar una cançó amb gestos, el seu rostre va canviar completament: es va il·luminar, va somriure i va tractar d’imitar els moviments dels seus companys/es. Crec que un bon punt de partida serà treballar amb cançons i gestos com a pont cap a la seva participació activa, respectant sempre el seu ritme i preferències.

Aquests dos primers dies no sols em va permetre conèixer l’escola, l’infant i la família, sinó que també em va portar a reflexionar sobre el meu propi rol. Ser psicopedagoga no és només avaluar i proposar estratègies; és aprendre a escoltar, observar i adaptar-se. En un món que sembla precipitat per etiquetar i classificar, la psicopedagogia ens recorda que cada nen té un ritme, una narrativa i una capacitat d’aprenentatge que mereixen ser respectades i potenciades.

En aquesta primera jornada, també vaig enfrontar alguns reptes. El temps d’observació va ser limitat i vaig sentir que a penes vaig començar a entendre les dinàmiques del grup. Encara estic aprenent a trobar l’equilibri entre observar de manera activa sense intervenir massa en les rutines naturals de l’aula. No obstant això, estic agraïda per la disposició de l’equip docent i la tutora de pràctiques que em va permetre preguntar i reflexionar sobre el que vaig observar.

• Bronfenbrenner, U. (1979). The Ecology of Human Development.
• Vygotsky, L. (1978). Mind in Society: The Development of Higher Psychological Processes.